TORNAR
PUBLICITAT

Antonio Pérez: “Aquesta és una història que ha passat molt poques vegades a la nostra ciutat”

Dossier especial ”25 anys de l’arribada dels refugiats de la guerra de Bòsnua a l’Anoia” (4)

societat
Diumenge, 12 agost 2018. 03:00. Toni Cortès Minguet.
D'un cop d'ull

L’Antonio Pérez té 44 anys. És el director de voluntariat i formació de Creu Roja Catalunya. Quan en tenia 18, treballava com a tècnic de la recentment creada àrea de Benestar Social de Creu Roja Anoia. Era l’any 1992.  Aquell any, el govern espanyol llançava una convocatòria a entitats del tercer sector que volguessin optar al programa d’acollida de persones refugiades de la guerra de Bòsnia.

L’Antonio a la cabina del camió que portaria material a Bòsnia

“Llavors, Creu Roja Anoia gestionava la casa de colònies de L’Eucaria i, amb el Jordi Morist, vam pensar que podria ser una bona opció. I va enviar un fax al ministeri. Aquell fax ho va desencadenar tot” recorda l’Antonio, afegint que “al cap de tres dies ens van contestar que volien venir a visitar-nos perquè consideraven que la nostra proposta era idònia. Ens vam posar les mans al cap. Vam haver de preparar moltes coses, des d’analitzar l’aigua, preparar tota la logística, que era immensa, fins a buscar un intèrpret”.

L’Antonio formava part d’un grup molt jove, de professionals i voluntaris, que es van dedicar en cos i ànima a fer tot el possible perquè l’arribada, l’acollida i l’estada de les diverses famílies que arribaven de Bòsnia a l’Anoia fossin les millors possibles.

Eren joves, no comptaven amb el suport de les administracions, i no tenien experiència en situacions d’acollida com aquesta. Ho van suplir amb el suport de molta gent, i amb il·lusió, esforç, dedicació i tenacitat. “Intentàvem mantenir una estructura mínima durant el dia, de coordinació, cuina, traducció, i entre tots ens repartíem els caps de setmana. Passàvem moltes hores allà” assenyala l’Antonio.

També recorda, com una de les principals dificultats, el fet de gestionar bé que havien de conviure famílies musulmanes, famílies croates i famílies sèrbies. “Va ser difícil, perquè hi havia molts ferides, hi havia morts a cadascuna de les tres bandes. Tothom havia perdut gent. I ara estaven tots junts, compartint espais en una casa de colònies. Però ho vam saber gestionar i  controlar molt bé. Aquí sí, però recordo que a l’alberg de Coma-ruga es llançaven les taules i les caidres pel cap” explica.

Sobre l’adaptació dels nouvinguts, assenyala que “la casa de colònies està bé per a una temporada curta, però no per a llargues estades, que poden ocasionar problemes de logística i d’adaptació. No deixa de ser una casa de colònies! Vam buscar habitatges per a les famílies. Algunes van marxar a a altres països. Altres es van quedar aquí, algunes fins avui.

Un altre dels problemes va ser trobar feina per als adults. L’Antonio ens explica que “hi va haver persones, amb perfils professionals alts, professionals qualificats, com ara metges o infermeres, que no van tenir problemes a trobar feina, però n’hi va haver altres a qui sí que va costar. Aquesta va ser la part més difícil de tot el procés”.

L’adaptació dels infants va ser més fàcil. Aquí va tenir un paper molt important l’escola. L’Antonio explica que “primer hi va haver mestres que van venir a fer classes a la casa de colònies. Després d’aquesta primera fase d’integració, els nens ja van anar a l’escola Garcia Fossas, a Igualada. Es van portar molt bé, van fer una feina espectacular. Els nens són nens i es van adaptar molt ràpid”.

Ja fa 25 anys de l’arribada d’aquestes famílies de Bòsnia a Catalunya, a l’Anoia. L’Antonio remarca que “hi ha hagut famílies que han marxat. N´hi ha que tenen casa allà i hi van ara per vacances, però continuen vivint a Igualada. Diuen que tenen el cor allà, que són catalans, perquè els hem acollit, que tenen la família aquí. Són molt agraïts. Encara avui, la Jasminka em convida a menjar pita, menjar típic de Bòsnia. És una manera de retornar l’estima. Això marca. ”.

L’Antonio, 25 anys després, continua mantenint vincles amb aquestes famílies. Alguns ja tenen néts nascuts aquí. “M’agrada veure que molts s’han quedat, que han arrelat aquí. Han fet família. Quan te’ls trobes pel carrer, hi ha una mirada de complicitat. És bonic trobar-te’ls amb els néts i els expliquen que aquest era un jove de la Creu Roja, que ens van acollir quan vam arribar aquí” explica emocionat.

Un dels aspectes que destaca el responsable de l’àrea de formació i volunariat de Creu Roja al nostre país “és que va ser una acollida de tota la ciutat i de tota la comarca; això és el que m’agrada destacar i des de Creu Roja sempre ho hem explicat. És un projecte que ha estat pagat per la gent, sense diners de l’administració. Vam haver de picar molta pedra, i picar pedra per alimentar trenta persones no era fàcil.”. En aquest sentit, l’Antonio remarca la campanya d’apadrinament que es va fer a la comarca.  “Moltes persones, entitats, grups d’amics... es van fer padrins, molts anònimament. També hi va haver comerços que proporcionaven aliments. També ens cedien autobusos. Tothom va col·laborar”. També es van fer moltes activitats, tant de sensibilització com per recaptar fons. A tall d’exemple, recorda “que en l’època esplendorosa de l’hoquei a Igualada es va fer un partit de les estrelles per recaptar diners”.

Igualada i l’Anoia, vol destacar, “es van implicar molt. Fins i tot abans de l’arribada dels refugiats, durant la guerra, amb diverses concentracions de rebuig”.

També després del conflicte, es van mantenir els lligams. Igualada, ciutat agermanada amb Travnik, va reconstruir l’escola d’aquesta ciutat greument malmesa per la guerra. També es va enviar material d’ajuda. L’Antonio va formar part del primer comboi.

Ens explica que “hi vam anar anar amb un camió i un autocar que va cedir la Hispano. Havíem de portar material, sobretot d’alimentació infantil, al magatzem de la Creu Roja americana que hi havia a Travnik. Aquell viatge és ple d’anècdotes. Ara potser no el tornaria a fer...”. Recorda que “hi va haver moments molt tensos. Hi havia els acords de Dyton però encara hi havia trets pels carrers”.

Enre les moltes anècdotes d’aquest viage, l’Antonio ens explica que “en un enclavament serbi molt important, anàvem amb el camió darrera un seguici fúnebre. La gent sabia que anàvem a portar material a l’enemic. Hi va haver molta tensió. Quan vam arribar al control serbi, ens van prohibir el pas. En un moment de bogeria, que no repetiria mai, vaig demanar al soldat pel seu superior. Li vaig dir que si no ens deixava passar jo informaria a Creu Roja a Ginebra. Va ser el primer que em va passar pel cap. De reüll mirava el xofer, que a la vegada feia de traductor. Pensava que ens farien baixar del camió i ens fotrien quatre trets. Però no, ens van deixar passar. Després, amb el conductor, ens vam abraçar, vam plorar, vam riure. No ho faré més”.

Ara, 25 anys després, sobre aquesta experiència, l’Antonio destaca els testimonis de les famílies i la solidaritat de la gent.  “Venien amb molts traumes de la guerra. Hi ha uns testimonis de vida molt forts, van viure tota la cruesa de la guerra” assenyala l’Antonio, que també vol remarcar que “molta gent diu que Igualada i la comarca no es mou. És un estereotip, una imatge. Però històries com aquesta la trenquen. Insisteixo que es va pagar tot per persones i entitats. Però no únicament per grans empresaris, sinó des de gent més penjada fins a gent amb diners. Tothom. Igualada i l’Anoia ho van assumir com un repte. Ha arribat a casa nostra una gent fugint de la crueltat de la guerra, els hem d’integrar el més ràpid possible i ens hi hem de ficar tots. Aquesta és una història que ha passat molt poques vegades a la nostra ciutat. És d’aquelles històries, com la de l’1 d’octubre, que et fan sentir feliç”.


1 Comentaris

J

Joanma

=ada

12 d'agost 2018.09:12h

Respondre

Domes destacaria que Igualada mai ha estat agermanada amb Travnik, sols es van signar uns protocols de col·laboració i es va dedicar un carrer al Pla de la Masa . Igual com va passar amb la ciutat... Llegir més nord africana de Mahbes.

Deixa el teu comentari

Si ho prefereixes pots identificar-te amb Facebook o registrar-te amb el teu correu electrònic.

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.