José Manuel Canto: “Els infants es van adaptar molt ràpid, tenien una actitud excel·lent”

Per les festes de Nadal de 1992, l’arribada dels refugiats bosnians va fer que s’obrissin no només les portes de l’Eucaria, també les de les escoles. Dins del grup de persones arribades, hi havia molts infants -s’havia prioritzat les famílies amb nens en les acollides- i aquests van haver de ser escolaritzats al sistema educatiu de la comarca. En un primer moment va ser a l’escola Cérvola Blanca, de Tous, on matisen que “la seva estada va ser molt curta. Van ser aquí poc abans de festes i, en tornar, hi devien estar uns quinze dies”. A finals de gener de 1993, els infants bosnians -gairebé una quinzena- van començar a ser escolaritzats a Igualada, en concret, al CEIP Garcia Fossas.

Entre els seus professors allà hi havia José Manuel Canto, un dels històrics del centre, que durant els anys que hi van haver alumnes bosnians va fer de professor de matemàtiques i naturals, a més de ser cap d’estudis en una etapa. “En un principi, tenien una pedagoga que sols es dedicava a ells. Hi havia assignatures, com el dibuix, on el tema idiomàtic no era tan important, i aviat les van fer amb altres alumnes. Les assignatures manuals o la gimnàstica eren conjuntes” recorda. El professor, que va estar 37 anys al centre, remarca que “la veritat és que es van adaptar molt ràpid. El curs 1993-1994 ja estaven integrats plenament en la dinàmica de l’escola”.

També apunta José Manuel que “hi havia un parell d’alumnes que es van moure, perquè tenien família a Alemanya i van fer un canvi. Amb tot, un d’ells a qui vam fer seguiment ens va comentar que es penedia d’haver marxat. Comentava que la Creu Roja i les administracions d’aquí els havien atès molt bé”.

A l’escola, “simplement ens van demanar habilitar una aula específica, a més d’arribar aquesta persona que els ensenyava català i castellà”. “Els més grans, en qüestió d’un mes ja feien classes de matèries on la barrera de l’idioma no era sensible. Van estar molt ben acollits per part dels nostres nanos, i l’actitud d’ells també va ser molt bona”. Afegeix que “els balcànics tenen molta facilitat per a l’idioma i això és un altre punt fort. Ja eren uns més d’aquí, i els petits encara es van adaptar millor i tot”. Respecte a altres col·lectius, “van tenir la sort de tenir una professora específica, però aquells nens i nenes tenien una bona base de coneixements”.