Dimecres, 28/12/2016
778 lectures

L'any de la resistència íntima

Són dates assenyalades. Nadal, cap d'any. Arriba el moment de fer balanç de tot el que ha passat els darrers dotze mesos, i ara més que mai podem distingir entre l'experiència personal i l'experiència global. Les valoracions poden ser completament diferents. En un 2016 marcat pel terror, la violència masclista, els refugiats, Síria, el mar, els atemptats terroristes, Trump i tantes d'altres notícies que ens han fet estremir, encara podem pensar que en la nostra quotidianitat aquest no ha sigut un mal any.

És probable que algú tingui motius per estar content. I això també és important, i tot i que no omple -ni ha d'omplir- portades de diaris, sí que hi ha qui en parla. Aquest any, Josep Maria Esquirol, professor de filosofia de la Universitat de Barcelona, ha guanyat el Premi Nacional d'Assaig. El 2015 ja va rebre el Premi Ciutat de Barcelona també d'assaig. Els dos guardons se'ls ha endut gràcies a una divagació sobre la "resistència íntima"; filosofia de proximitat en un temps on tot, passi a prop o lluny, ens entra pels sentits i ens sacseja per dins.

Josep Maria Esquirol dedica prop de dues-centes pàgines a parlar sobre la importància de la quotidianitat, de gaudir dels moments senzills, de donar escalf a les persones que ens envolten. El filòsof proposa que deixem de mirar enllà i ens fixem en allò que tenim aquí, aquí a propet, aquí a la vora. Sentir que tenim un espai de seguretat on estem al recer ens empara de, com diu l'expert, "la intempèrie de l'existència, el pas del temps, la malaltia, l'envelliment, els processos de domini, de violència, de massificació, de banalització". I qui pensa en espais de seguretat, pensa en casa seva.

"La casa ens salva de la immensitat", escriu Esquirol en un apartat del seu assaig on desenvolupa la idea de l'habitatge -físic o emocional- com a centre i refugi de les persones. Això pot ser una reacció contra la globalització, el capitalisme i la indústria de la felicitat que ens porta a voler sempre més, sempre millor, sempre més car, sempre més lluny; i voler i voler i comparar i comparar i mai estar content amb el que es té. Josep Maria Esquirol fa referència a una economia del do. Diu: "Es dóna a casa i se surt de casa per donar [...] [Es tracta d'una] Economia del do allunyada de la lògica tardocapitalista del consum".

Tot i la importància que el pensador dóna a la casa com a espai físic que ens protegeix, ell afirma que "l'acolliment essencial és el que ve del proïsme". És a dir, la màxima tranquil·litat, seguretat i escalfor que sentirem vindrà donada per la gent que ens envolta. Però abans de rebre hem d'aprendre a estar sols -"En la solitud l'home s'enfronta amb el seu propi no-res"; "Resisteixo davant del no-res que jo mateix sóc"-, per valorar el que som i tenim. Podem gaudir del fet d'obrir la finestra i veure el cel, o d'obrir la porta i sentir l'olor del menjar que cuinen els pares; només quan sabem apreciar el que ens és proper, podrem donar als altres allò que necessiten de nosaltres.

I d'això tracta la resistència íntima. Cuidar-se a un mateix i cuidar els altres, però sense esdevenir Narcís. Cal citar Esquirol: "No hi ha resistència [íntima] sense modèstia i generositat. Per això, la presumpció i l'egoisme en certifiquen l'absència. Narcís no és un resistent. Cal subratllar això per mirar d'introduir sense equívocs la idea de "resistència íntima". Íntima no en tant que interior sinó en tant que propera, pròxima, i també en tant que central, nuclear, del si mateix. La resistència íntima s'assembla a l'elèctrica en el fet que, paradoxalment, en resistir el pas del corrent, ofereix llum i escalfor als de la vora. Llum que il·lumina el camí propi i fa de fanal per als altres, guiant sense enlluernar. No pas llum que ens revela els valors suprems en el cel de la veritat, ni el sentit ocult del món, ans llum de camí, que, protegint-nos de la nit severa, ens aclareix, ens fa avinents les coses properes i ens conforta".

Justament aquest Nadal corria per Whatsapp un poema que plasma a la perfecció aquesta resistència íntima. A mi me'l va enviar la meva àvia, una gran resistent, com tots els meus avis; tot i que potser ells no en són conscients. El poema és de Joana Raspall i fa així:

 

I la mare mira al cel

- Mare, què vol dir, Nadal?

(A la boca, ni una engruna...)

- Mare, què vol dir, la pau?

(A l'entorn, tot foc i runa...)

- Mare, on són els homes bons?

(Es barallen com les feres...)

- Mare, per què no respons?

(Prou paraules mentideres!)

 

I la mare mira al cel

(bombarders en lloc d'Estel)

tot cercant la llum més alta.

Li fa un bes a cada galta

i, voltats de tant de mal,

fill i mare són Nadal.

 

Joana Raspall, Divuit poemes de Nadal i un de cap d'any (2013)

 

Fer i apreciar els gestos propers i deixar que t'omplin significa deixar de preocupar-se pel món exterior? No. Al contrari. Significa enriquir-lo. Per això trobo especialment rellevant la part en què Josep Maria Esquirol parla d'exterioritat i política. Escriu: "El camí bidireccional intimitat-exterioritat és camí d'existència. Barrar el pas suposa una disminució, un empobriment, una pèrdua. Per tant, la qüestió no rau en si interioritat o si exterioritat, sinó més aviat en quin tipus de trànsit, quin tipus de relació".

De fet, comparteixo totalment amb el filòsof l'afirmació que "la política epidèrmica és sovint deguda a la poca o nul·la resistència íntima". Si ens pensem que seran els altres els que vetllin per la nostra quotidianitat, i no nosaltres mateixos, ens creurem discursos populistes que interpel·laran directament les nostres emocions i allò que envolta el nostre dia a dia, però no ens farem preguntes més enllà i per tant no exigirem una bona tasca en qüestions estructurals, de base o de quarta o cinquena pantalla, és igual, que la política també ha de tractar.

En aquest assaig, Esquirol barreja certs valors del cristianisme amb certs aspectes de teories filosòfiques com el nihilisme i l'estoïcisme. Nietzche i Heidegger són els dos filòsofs més citats. Però el professor de la UB ho adapta tot al segle XXI, i argumenta en què es diferencia el concepte de resistència íntima amb la resta de teories. L'assaig té deixos criticables, com l'aparent reticència a l'era tecnològica, però en conjunt transmet una idea humil i alhora potent sobre les persones i el valor de la senzillesa.

Això sí, cal tenir present una cosa que aquest 2016 ens ha deixat ben clara: "El sentit de la proximitat mai serà el d'un món feliç i perfecte". No podem esperar l'harmonia absoluta ni a petita ni a gran escala. Des del segle XX que hem acceptat que la lletjor, el mal i l'ambigüitat formen part de l'ésser humà, i hem intentat buscar la bellesa dins de la no-perfecció. Així doncs, al 2017 jo li demano grans dosis de pau, llibertat i resistència íntima. Molta, molta resistència íntima. Perquè d'un en un es conforma el món. I si tu dones, jo també.

 

 

Foto: Clàudia Rius (Kalmar, Suècia, 2015)

Altres articles de Clàudia Rius Llorens

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.