Dijous, 28/4/2016
1508 lectures

El nen

A l’Anoia, el mes d’abril va començar amb La Mostra d’Igualada i ha acabat amb Sant Jordi. En menys de 30 dies els protagonistes de la comarca han sigut el teatre i els llibres. Però el millor de tot no és que els amants de la cultura hagin viscut aquest mes amb intensitat, sinó que aquelles persones que no estan avesades a consumir-ne han trobat una oportunitat per fer-ho.

I això sí que és una bona notícia. A principis de mes, la Mostra d’Igualada va rebre ni més ni menys que 36.000 espectadors. Als carrers d’Igualada, l’ambient era alegre i festiu. I a finals de mes, Sant Jordi. I què dir sobre Sant Jordi, si poques diades hi ha tan especials com aquesta. Un detall: a Catalunya i al món, una jornada dedicada a l’amor, a les roses i als llibres és, segur, una tradició que els adults voldran transmetre als infants. Pels valors, per la tendresa, per la lliçó de senzillesa. I això no és cap tonteria; que els costums perdurin ens enriqueix i enforteix com a societat. I com a país.

Perquè la cultura té un punt de màgia. M’explico. Durant La Mostra, el festival de teatre infantil i juvenil, vaig anar a veure una obra que es feia al teatre de l’Aurora, un espai petit on si gires el cap pots tenir controlats tots els seients. Estava a punt de començar “Plors de cocodril”, una estrena de la companyia La Pera Llimonera. Però el que us explicaré ara es pot aplicar a la majoria d’obres de La Mostra, i al món de la cultura en general.

Abans de començar l’espectacle, un nen d’uns cinc anys seia espatarrat a la cadira. Quan es van apagar els llums, el menut s’havia incorporat i mirava atentament l’escenari amb els ulls oberts com unes taronges. Estava a l'aguait. Una estona després, el cul del petit ja no tocava el respatller de la cadira, sinó que estava assegut a mitja butaca. Als ulls com unes taronges, l’esquena inclinada cap endavant i el cap ben amunt per no perdre’s res, s’hi va sumar la boca oberta un pam. I encara faltava el millor.

Quan l’obra feia només vint minuts que durava, el cul del nen estava tan a la punta de la cadira que per un moment vaig pensar que cauria, perquè era tan petit que els peus encara no li tocaven a terra. L’esquena seguia inclinada i el cap amunt. Els ulls no havien deixat d’estar oberts com taronges, però una cosa havia canviat. La boca. Ara ja no era totalment rodona, sinó que la comissura dels llavis dibuixava un somriure a la seva cara, tot i que els morros seguien oberts un pam. Aquell era un somriure ampli, sincer, amb la boca ben oberta, ensenyant totes les dents; un somriure bocabadat. El petit va estar així tot el que quedava d’espectacle.

Mirar les reaccions d’aquell nen va ser tan enriquidor com veure l’obra. De tant en tant, el somriure estàtic es feia més gran. Una rialla sincera sortia de dins d’aquella gola feliç, i les galtes s’alçaven creant una massa considerable de pell vermelleta sota els seus ulls. El nen reia i somreia. Ho feia tot alhora, sense deixar de badar la boca. Estava en un altre món. S’entretenia, es convertia en algú altre, aprenia, desconnectava i estimulava tots i cada un dels seus sentits. I això, per a mi, és el teatre. I el mateix passa quan llegim un llibre, o anem al cinema o a un concert, o qualsevol activitat cultural que us pugueu imaginar. Perquè la cultura té aquest punt de màgia. I Catalunya n’està plena, a la nostra comarca i arreu del territori. Per molts anys més compartint cultura en plenitud; que els bons abrils no canviïn mai.

Altres articles de Clàudia Rius Llorens

5 Comentaris

R

Rosa

Capellades

28 d'abril 2016.15:55h

Respondre

Cludiaaa!!!m’has fet possar la pell de gallina amb el teu escrit tant clar i sincer!! ..Al llegir-ho he vist el nen i tots els nens hi nenes què m’han deixat un gran record de la seva... Llegir més innocència i ternura!!!....continua així que tens una gran sensibilitat per expressar el que sents!!!unpeto molt fort!!

Rosa


Perdona les faltes,però ho he fet amb el cor i totl’amor!!!

M

Maria

28 d'abril 2016.15:36h

Respondre

Què bonic, Clàudia!

M

Mayte

Orpinell

28 d'abril 2016.15:22h

Respondre

Un article que convida a plantejar.nos portar als nostres petits no tan sols al teatre, sinó a les diverses ofertes culturals en directe.
La vivencia que tan bé comuniques hauria d.estar a l.abast... Llegir més de totes les families.
Felicitats.

P

PERE ROMAGOSA

Sant Feliu de Llobregat

28 d'abril 2016.13:20h

Respondre

Com actor, gràcies per aquestes paraules que descriuen d’aquesta manera tan empàtica i senzilla les emocions que desde l’escenari senti.Estic molt d’acord amb la descripció de la funció de... Llegir més la cultura. Endavant, gràcies per la teva feina i la teva gran sensibilitat!

R

Ricard

Capellades

28 d'abril 2016.10:15h

Respondre

M’has emocionat amb llagrimeta i tot, Clàudia. Segueix escrivint així de bé i amb aquesta humanitat i sensibilitat per la cultura.

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.