Dijous, 2/6/2016
1897 lectures

Petit, atura el risc

Quan teníem deu o onze anys, la meva germana i jo ens emocionàvem escoltant una cançó del grup Macedònia. Bé, del grup inicial, perquè les seves components han canviat amb el pas de les generacions. “El vell roure”, es deia. Explicava la història d’una nena que acostumava a jugar al bosc, i que un dia descobria que s’hi havia calat foc. A la meva germana i a mi, algun dia se’ns havia escapat fins i tot una llagrimeta mentre n’escoltàvem la lletra. “Mira”, dèiem, i ens assenyalàvem la pell de gallina dels braços.

La peça en qüestió ens conscienciava i ens feia sentir. Ara feia anys que no la recordava, però aquests dies m’ha tornat a venir al cap. M’hi han fet pensar els alumnes de l’escola de Maians – ZER Tres Branques. I és que si bé tots recordem l’incendi d’Òdena que va tenir lloc a finals de juliol passat, aquests alumnes hi conviuen cada dia. L’escola de Maians es defineix com a Zona Escolar Rural (ZER), i ha patit de primera mà els efectes del foc en el territori degut a la seva estreta relació amb el bosc.

És per això que durant el curs 2015-16, aquest centre ha acollit un projecte d’Aprenentatge i Servei que s’inclou dins del Treball de Final de Grau d’Alícia Benito, estudiant d’Educació Primària de la UAB. Aquest projecte s’anomena “I ara què?” i ha donat a llum el documental “Ep! Atura el risc” on els protagonistes són els propis nens i les seves experiències amb l’incendi.

“El meu pare, el meu germà i la meva germana van arribar a la una de la nit dient que el foc ja estava controlat, i jo vaig dormir tranquil·la i molt feliç”, explica una noia de l’escola. “Em va semblar un dia trist i de por”, relata un dels nois. El seu testimoni és sincer i molt interessant, però no es tot el que podem trobar en el documental. A mesura que avança, els alumnes expliquen què han après del seu bosc després d’aquesta catàstrofe natural, i també què poden fer per evitar que es torni a repetir.

Un exemple de bon programa educatiu que no només fa que els nens aprenguin, sinó que també els ajuda a afrontar una situació dura. Perquè veure com el teu bosc crema sense que tu hi puguis fer res genera impotència, ràbia i por. “Aquell moment el recordaré tota la vida”, diu un dels nois. Una situació tristament ideal, doncs, perquè els menuts aprenguin valors. I és que la història de l’incendi d’Òdena i la cançó d’El vell roure tenen en comú les flames i la conscienciació dels més joves, però també el fet que, per sort, les dues acaben bé.

Altres articles de Clàudia Rius Llorens

1 Comentaris

B

Benet

Capellades

2 de juny 2016.10:54h

Respondre

Molt bon a cremar la muntanya article Clàudia,

Recordaré tota la meva vida les llàgrimes d’impotència meves i de molts capelladins que quan el 1980 va cremar la muntanya de Miramar van... Llegir més arriscar les seves vides amb uns mitjans molt precaris i van pujar a la muntanya com a voluntaris a intentar d’apagar la muntanya que veien cada dia quan es llevaven, muntanya que els donava alegria, bolets, espàrrecs, passejades... i aire pur.

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.