Dimarts, 12/5/2009
561 lectures

Àngel de la guarda, dolça companyia...

Torno de Barcelona amb el tren, sol al vagó, i escolto la retransmissió d’en Puyal. L’àrbitre expulsa l’Abidal, no puc continuar, paro el mp3 i obro “La noia que somiava un llumí...”. Però més enllà del minut quaranta-cinc, seguint un impuls que no puc justificar, torno a engegar el mp3. Al cap d’uns segons a en Puyal se li esquerda la veu cantant el gol de Don Andrés. Ha estat l’atzar, la casualitat? No. Ha estat l’àngel de la guarda, que amatent m’ha empès a tancar el llibre i tornar a la retransmissió just abans que Iniesta marqués. L’àngel de la guarda, diligent, m’ha estalviat d’escoltar com el Barça s’estavellava una vegada i una altra contra el mur del Chelsea i ha deixat que aprofités el temps llegint... fins que ha arribat el moment. Llavors m’ha fet tancar el llibre i tornar a en Puyal a temps per participar de l’eufòria desfermada fora del vagó.

Hi ha alguna cosa que ens ronda i que gairebé sempre està al cas perquè no es passi res dolent o perquè no desaprofitem les oportunitats que se’ns presenten ni deixem de pujar als trens que passen. En dic àngel de la guarda com a tribut a la meva formació cristiana. No té cap forma i per descomptat no té la forma humana de les il·lustracions religioses de la nostra infantesa. Però estic segur que hi és perquè de tant en tant es manifesta. A vegades en episodis menors però també en situacions que podien haver acabat amb tragèdia, com quan algú perd l’avió que s’acaba estavellant, o quan la torreta que cau del balcó impacta uns quants metres davant teu perquè t’has encantat un moment a l’aparador d’una botiga. Paul Auster recull a “Vaig creure que el meu pare era Déu” un munt d’històries basades en la coincidència. Pura coincidència, o és que hi ha algú que belluga els fils perquè la coincidència es produeixi?

Durant uns anys vaig encadenar uns quants revessos professionals i vaig pensar que m’havia deixat, l’àngel de la guarda. En processos de selecció sempre acabaven donant el lloc a d’altres candidats. Jo no ho entenia i em preguntava on era el meu àngel de la guarda. Estava emprenyat de debò amb ell. El temps m’ha ensenyat que l’àngel de la guarda sí que hi era, i a primera fila, amatent i diligent com sempre. Ell es va ocupar que procés de selecció rere procés de selecció el lloc fos per a un altre candidat fins que vaig decidir deixar-ho estar i dedicar-me a la vida acadèmica, amb dosis de docència i investigació a parts iguals, una activitat en què l’èxit només depèn d’un mateix. No cal dir que l’àngel de la guarda es va ocupar llavors que conegués les persones que em van obrir les portes de l’escola on treballo. Amb el temps he canviat l’enuig inicial per un profund agraïment al meu àngel de la guàrdia.

Altres articles de Toni Olivé

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.