Dilluns, 12/9/2016
568 lectures

Que ens busquin a Charlottesville

No podíem deixar Charlottesville sense anar a missa un diumenge al matí i presenciar un partit de football dels Cavaliers, l’equip de la Universitat de Virgínia.

Una amiga que hem fet durant aquests mesos ens va acompanyar al worship service (servei de culte) de la First Baptist Church del Main Street. La nostra presència devia cridar l’atenció –érem els únics blancs de la cinquantena de persones congregades- fins al punt que el feligrès que va encetar la litúrgia va demanar que els nous aixequéssim el braç. Acte seguit, tots els assistents, un per un, van venir-nos a saludar. I alguns ens van abraçar. La litúrgia barreja música, pregària i el sermó del pastor. La música va a càrrec d’un trio format per piano, baix i bateria, un cor de cinc persones i algun solista excepcional. La pregària consisteix a donar reiteradament gràcies a Déu. El pastor, Hodari Hamilton, va parlar durant mitja hora llarga, però ningú no va fer cap capcinada. Ni les iaies. Els nord-americans són especialment bons comunicant, però feia temps que no assistia a una demostració d’un control tan absolut de la parla i la gesticulació. En el seu sermó, el pastor va animar els congregats a satisfer les necessitats espirituals i materials dels feligresos. Precisament, una de les tasques de les esglésies als EUA és vetllar pel benestar de la comunitat, prestant els serveis socials que aquí presten els ajuntaments, organitzant camps d’estiu per als joves i fins i tot sostenint escoles infantils i de primària. L’església funciona gràcies als feligresos més actius. El pastor és l’únic que s’hi dedica a temps complet. La nostra amiga ens va dir després que aquests feligresos actius es passen moltes hores trucant i visitant els membres de la comunitat que passen per situacions personals difícils.

Per a qui en desconeix les regles del joc, el millor del football no és l’esport en si sinó tot allò que s’esdevé durant un partit. Especialment, l’actuació de la banda, en aquest cas la Cavalier Marching Band, formada per més de tres-cents estudiants de música que no paren de tocar tota mena d’instruments al llarg del partit i dibuixen complicades coreografies al camp tant a l’inici com al descans. La banda també marca el ritme de les coreografies de les animadores, que belluguen pompons tota l’estona. El football aquí aixeca passions. Una ciutat de quaranta-vuit mil habitants té un estadi amb capacitat per a seixanta-mil espectadors. Abans de cada partit, l’afició aparca el cotxe on pot, treu taules i cadires i es posa a dinar en grups de vint o trenta persones, totes amb la samarreta de l’equip. El moment estel·lar és quan la banda toca l’himne dels EUA i tothom es posa dret i el canta amb la mà al pit. Quan l’equip local marca, hi ha pirotècnia, els espectadors es posen dempeus, s’enllacen i canten una cançó amb la tonada de L'hora dels adéus a un ritme més ràpid. Un speaker comenta el partit i anima l’equip local. Quan l’equip rival ha d’iniciar una jugada compromesa, tant per la megafonia com per les pantalles gegants s’anima els assistents a cridar fort. El joc és lent, molt lent, i els equips avancen i retrocedeixen constantment. Hi ha contínues interrupcions, durant les quals la banda toca una tonada curta de deu segons. El joc consisteix a fer arribar la pilota a algun company que es desmarqui, corri entre la munió de jugadors i la planti a la porteria contrària. No és tant diferent del que fan Messi i els seus companys davanters. El més sorprenent per a l’espectador novell és que quan comença la jugada sembla que els jugadors –tant d’un equip com de l’altre- no sàpiguen qui té la pilota. També sorprèn la quantitat d’àrbitres que controlen el partit i la quantitat de jugadors i tècnics de cada equip. L’espectacle té la seva gràcia, en bona part, per una sobreactuació que a vegades ratlla l’histrionisme. El renom de l’equip és Hoos, una paraula que a Charlottesville trobes escrita a tot arreu, i el crit de guerra, del qual deriva el renom, és Wa-hoo-wa, l’origen del qual es remunta al segle XIX.

Després de tres mesos, ens sap greu haver de tornar a casa. Ho fem amb l’esperança de repetir un altre estiu. Si algun dia ens perdem, que comencin a buscar-nos per Charlottesville.

Altres articles de Toni Olivé

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.