La història d’un alcalde que va ser ministre d’universitats

Quan era alcalde, el meu amic va maldar per consolidar l’Escola d’Enginyeria d’Igualada. El record de la pèrdua de l’escola d’infermeria encara era ben viu en la memòria dels igualadins, i ell no volia que amb la ‘Teneria’ acabés passant el mateix; que els estudis desapareguessin o es traslladessin a un altre centre universitari, i es tanquessin les instal·lacions. Des de feia uns anys planava l’amenaça que Manresa – sempre Manresa!- es quedés els graus universitaris que es feien a Igualada. Per això va impulsar el trasllat de l’escola a un edifici nou al Pla de la Massa, al costat de l’AIICA, l’oferiment d’un màster internacional en enginyeria del cuir, la creació de la càtedra A3 en innovació de la pell i el llançament de la marca 'Igualada, capital europea de la pell de qualitat'. Tot això va parar el cop i l’amenaça es va anar diluint, però el nombre d’alumnes no va créixer substancialment, fins i tot malgrat la presència a les aules d’estudiants internacionals, i continuava faltant ‘massa crítica’ perquè sortissin els números, tenint en compte el cost de personal i de manteniment que comporta tenir un centre universitari. Per tant, l’atracció d’uns estudiants universitaris que ajuden a dinamitzar la vida cultural i social d’una ciutat mitjana tampoc no es podia utilitzar per justificar la continuïtat del centre.

Va passar el temps i el meu amic, després de dos mandats amb més llums que ombres i sumant a d’altres mèrits el d’haver conjurat el perill de trasllat de l’EEI a Manresa, va assolir una certa notorietat en el si del partit, i va ser nomenat ministre d’universitats del govern del president Santi Vila. I com a ministre d’universitats li va tocar posar ordre a la universitat pública del nou estat català. En aquell moment hi havia nou universitats públiques que impartien els mateixos estudis, i gairebé cada ciutat mitjana tenia el seu centre universitari que oferia els seus graus i els seus màsters. Com a resultat d’aquest desgavell, originat per una política de descentralització mal entesa, en molts graus i màsters el nombre d’alumnes estava molt per sota del llindar de rendibilitat, els docents i investigadors estaven dispersos per tot el territori i Catalunya no disposava d’una universitat reconeguda mundialment.

Al meu amic li va tocar la tasca galdosa d’empènyer el sistema universitari català a la supressió de graus i màsters, al tancament de centres universitaris i d’alguna universitat sencera, a l’acomiadament de professors associats... El rector de la UPC, quan va signar l’ordre de suprimir l’Escola d’Enginyeria d’Igualada, va deixar escrit que era l’exalcalde d’Igualada qui l’empenyia a fer-ho.

Altres articles de Toni Olivé

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.