El dia 10 es va fer la consulta a Montbui. Primera constatació: l’alcaldeva demostrar ser més intel·ligent que el futur ex-alcalde de Barcelona, i no solament no va posar bastons a les rodes sinó que va cedir espais perquè es fes la consulta. Segona constatació: la gent dels partits favorables a les consultes no es va involucrar en l’organització. Tercera constatació: la majoria de membres de la coordinadora érem montbuiencs d’adopció. Quarta constatació: alguns residents del Barri es van sentir molt contrariats en no poder votar.

Va ser una llàstima no trobar qui es fes càrrec d’organitzar la consulta al Barri i així poder-la fer a tot el municipi. Perquè la cinquena constatació és que el resultat (participació d’un 41%, victòria del 'Sí' amb un 98% dels vots emesos), per previsible, no és gens rellevant. Al Barri, en canvi, tant la participació com el resultat haguessin estat imprevisibles i, per tant, rellevants.

Si s’hagués fet també al Barri m’hagués desvinculat de l’organització i hagués fet campanya pel 'Sí'. Hagués anat a la barra del Robín a dir que es pot ser independentista per raons d’identitat i sentiment i també per raons de butxaca, i que la dependència d’Espanya ens costa tres mil euros a l’any per barba. Hagués intentat desmuntar tòpics: es pot haver nascut a Andalusia o Extremadura; es pot ser fill d’andalusos o extremenys; es poden tenir germans, parents o amics a la resta d’Espanya; es pot parlar sempre en castellà; et poden agradar les sevillanes; es pot ser 'rociero'; et poden agradar Telecinco i Antena 3; es pot ser del Real Madrid; es pot ser seguidor de les seleccions espanyoles... i ser independentista.

Potser la independència arribarà per una declaració unilateral del Parlament o per un referèndum vinculant o per un tancament de caixes o perquè sortirem al carrer i no ens n’anirem a casa fins que Catalunya sigui independent. Però arribarà i no trigarà gaire.

Per una qüestió de progressió. Perquè fa deu anys els independentistes eren quatre gats i ara som –posem- un quaranta per cent. La gent va caient del cavall. Com cauran del cavall els d’Unió quan el Duran Lleida ja hagi estat ministre d’Espanya; i els del PSC i els d’ICV quan s’esvaeixi del tot el somni federalista. I potser algun dia també caurà del cavall el PP. Perquè es pot ser del PP i independentista, oi? Mentrestant, ens hem de guanyar els parroquians de la barra del Robin. Perquè els de l’Ateneu del Nucli Antic, com era de preveure,ja són independentistes. Tots.