Dimarts, 21/9/2010
466 lectures

Junqueras President!

Arribem a la Plaça d’Urquinaona d’hora per veure venir la gent i fer l'acostumat treball de camp. Veiem els friquis de cada any. I també el comportament gregari de molts militants de partits. Arriben al lloc de concentració en ramats i quan s’acosta l’hora de començar ocupen el lloc que els ‘correspon’ al gran ramat.

Amb la meva dona ens preguntem on ens hem de situar. On ens ‘correspon’? No tenim lloc perquè no tenim filiació. Segurament ens sentiríem incòmodes ens poséssim on ens poséssim. Per tant, com que no trobem el lloc adient, decidim pujar a la vorera i veure passar la manifestació. Com un mostrari dels d’abans, veiem passar totes les varietats del gènere independentista que són en venda. És any d’eleccions. Els del costat, d’un partit, critiquen els dels altres partits. Veig passar un conegut que en un any —un any!— ha passat d’ERC a Reagrupament i a Solidaritat Catalana.

Amb el grup de Reagrupament veiem passar l’Oriol Junqueras parlant amb alguns reagrupats, i no entenem res. Un gest transversal? Potser ens hem perdut alguna cosa? La família del costat el para i li pregunta: 'que haurem de votar Reagrupament, a partir d’ara?' Ell s’ho agafa rient. Més endavant el va parant més gent i ell es deixa parar. Passo pel seu costat i em mira com si em conegués. Li dono a entendre que no es preocupi. Que és normal que jo sàpiga qui és ell però ell no sàpiga qui sóc jo. Potser té la memòria del President Pujol i es recorda que vam estar parlant una estona a l’Ateneu el 25 d’abril...

Com que no hem trobat el lloc que ens ‘correspon’, ha passat tothom i decidim afegir-nos a la gentada. Però ho fem caminant per la vorera, avançant en paral·lel a la manifestació fins al Passeig de Sant Joan. Badem per les parades. Comencen els concerts. Som en un mar de joves i adolescents aliens al que s’esdevé a l’escenari i allà mateix decideixo que només aniré a votar si es presenta una candidatura unitària que aglutini tots aquells que pensem que Catalunya ha d’esdevenir un estat independent. Lluny de personalismes i de diferències en el full de ruta, ara toca omplir el Parlament d’independentistes i això només s’aconsegueix sumant. 'Una candidatura unitària? Ruc! Això és impossible!', em dic a mi mateix. Hi ha massa galls al galliner independentista... I llavors m’adono que l’Oriol Junqueras, per trajectòria i tarannà, és l’únic que pot aglutinar. Em vénen ganes de cridar: ‘Junqueras, President!’ Queden dos mesos per evitar que tots plegats fem un ridícul espantós.

Altres articles de Toni Olivé

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.