Dimarts, 5/10/2010
374 lectures

‘No la quites, hijo puta’

Això deia el darrere d’una pancarta penjada a la tanca d’una rotonda de prop de casa. Al davant deia ‘Esquiroles [el nom d’una d’empresa] a dormir’. Una versió d’aquell ‘tonto el que lo lea’... Aquí els únics fills de puta són els empresaris que coaccionen els treballadors que volen fer vaga i els piquets que coaccionen els treballadors que no volen secundar-la. Aquest país no serà lliure fins que no es puguin exercir el dret a fer vaga i el dret a no secundar-la. No obstant, em permetreu que pensi que d’accions per impedir treballar a qui no volia fer vaga n’hi va haver més que d’amenaces als que volien fer vaga. Potser perquè els piquets coactius es fan notar més que els empresaris coactius, més discrets... Tanmateix, hi ha graus d’’hijoputez’, i no és el mateix l’ús de la paraula que l’ús de la força. En qualsevol cas, el pes de la llei hauria de caure sobre uns i altres, en proporció a les seves pràctiques coactives.

El dia 29 jo vaig treballar més que cap altre dia. Perquè estimo la meva feina, perquè crec en el treball, perquè penso que només treballant més i millor sortirem del pou, perquè hi ha molta gent que voldria treballar i no pot, perquè entenc que cal fer reformes encara més profundes i doloroses perquè no se’n vagi tot al carall i, finalment, perquè no crec en aquests sindicats que han muntat una vaga contra els seus amics dels governs espanyol i català. Una vaga per agafar aire en plena agonia.

Al sindicalisme li devem moltes conquestes polítiques i socials. Molta gent anònima va patir —i alguns, morir— perquè avui puguem tenir el que tenim. Però aquells sindicats no tenen res a veure amb els sindicats d’avui, que mai no troben res ben fet; que només representen i defensen els interessos dels funcionaris i dels treballadors blindats amb 45 dies per any treballat; que no viuen de quotes sinó de fons públics; que mercadegen amb els expedients; que administren els diners de la formació; que han professionalitzat els seus càrrecs; que donen cobertura a qui no trobaria feina al mercat; que sostenen comitès que aixopluguen gent que se’n fa perquè no la fotin fora i alliberats molts dels quals no estimen la seva feina; i que continuen amb la retòrica de la Transició sense adonar-se que el món ha canviat en trenta anys.

‘Aki hoy no se curra’, deia una pintada a Les Comes. Malgrat el discurs intel·ligent i autòcton d’en Gallego, bona part de l’acció sindical es fa en una llengua, amb una ortografia i emprant uns termes que no són els nostres. Aquí treballem, tenim feina —o no— i anem a la feina, mentre d’altres parlen del ‘curro’ com una penalitat.

Altres articles de Toni Olivé

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.