Dimecres, 15/5/2013
447 lectures

El pèndol del tèxtil

Confesso que en una vida anterior vaig pecar. Vaig posar tots els meus coneixements de gestió empresarial al servei de la causa de la deslocalització. Amb estudis detallats i exhaustius vaig demostrar que no tenia sentit econòmic continuar fabricant aquí i que calia comprar a l’Àsia peces ja fabricades. Vaig avalar les tesis dels que apostaven per aturar les màquines, desballestar-les i acomiadar els treballadors que les menaven. En algun estudi demostrava que una deslocalització parcial permetia la continuïtat de la resta de l’empresa i d’una part dels llocs de treball, i indicava fins on calia portar el procés de deslocalització. Eren els anys en què s’anunciava que el 2005 caurien els aranzels que protegien el mercat europeu de les importacions asiàtiques i tot el sector es va apressar a establir contactes amb fabricants xinesos, primer a través de comissionistes i després directament. La idea era aprofitar la caiguda aranzelària per fabricar a l’Àsia i poder combatre la competència asiàtica –titllada de deslleial- amb les mateixes armes. Fins i tot algunes de les empreses van associar-se (cosa inaudita) per compartir els costos de tenir presència física a prop dels fabricants xinesos.

Es vivia una mena de “febre de l’or”. Tothom deia que el futur de la manufactura era a la Xina, i les empreses que no tenien un peu a l’Àsia gairebé eren motiu de menyspreu i humiliació a les reunions del sector. El tancament de seccions senceres de maquinària es vivia gairebé com una celebració. Tothom cantava la supremacia del disseny i el màrqueting per sobre de la tècnica de producte i de procés. Calia obrir botigues i passar de les màquines de teixir a les màquines de vendre, el veritable motor de les empreses. Calia concentrar-se a servir el client i deixar que fossin els xinesos els que s’embrutessin les mans amb la manufactura. Ens rèiem de la trista fi d’una espècie en extinció, l’enginyer industrial branca tèxtil, i li reservàvem un darrer servei al sector: ensenyar els xinesos a fabricar com Déu mana. Era, també cal dir-ho, l’època en què tothom deia que els calés es feien amb el totxo.

Encara no han passat deu anys i jo he defensat públicament el retorn a la manufactura tèxtil, i fa uns dies polítics locals i antics companys meus en un acte a Barcelona van promoure l’Anoia com a pol d’atracció del tèxtil que ha de tornar. No sé si el tèxtil tornarà. No sé si les empreses que han subsistit deslocalitzant tornaran a fabricar a l’Anoia. No sé si alguna patum hi farà sèries curtes. Potser tot plegat haurà estat fum mediàtic. Però calia fer el pas i reivindicar-se. Tanmateix, em faig creus que el sector hagi passat de defensar una cosa a defensar la contrària en menys de deu anys.

Altres articles de Toni Olivé

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.