Dimecres, 1/7/2009
323 lectures

Els penúltims d’arribar

Vaig a comprar a la botiga que ven el millor producte de la seva especialitat. Per això hi vaig, malgrat que la cua és més llarga. I ho és perquè el producte és més bo i perquè les dependentes xerren mentre despatxen. No m’agrada anar a comprar i menys encara fer cua, però aprofito per observar la gent i fer sociologia d’estar per casa. Constato –és una constatació, no un judici de valor- que a la cua tots els homes van amb samarreta sense mànigues i les dones amb la bata d’estar per casa, i que les converses són en castellà. Es parla de res i de tot i de cop i volta la mestressa profereix un “Espanya ja no és dels espanyols”, en castellà, que no venia a tomb.

A mi, que sóc poc xenòfob, l’exabrupte em va fer mal a les orelles perquè va ser del tot gratuït. Una mica més i li etzibo un “perdoni, senyora; si Espanya ja no és dels espanyols, de qui deu ser la Catalunya de Macià?” Però ho vaig deixar estar en veient la cua; vaig tenir la sensació que jugava en camp contrari i que podia prendre mal.

L’estirabot no li esqueia a la mestressa, una dona flamenca, a qui tenen molt de respecte tant les dependentes com els clients. Sense conèixer cap detall de la seva vida, de seguida vaig pensar que la dona devia haver vingut fa molts anys d’algun indret de fora de Catalunya i devia haver muntat el negoci que avui ofereix el millor producte de la seva especialitat. A força de pencar molt durant molts anys deu haver fet calés però també molts clients satisfets i per tant fidels. Però no em puc estar d’imaginar que quan va venir potser ho va fer amb una mà al davant i una mà al darrera, o sigui en les mateixes condicions que molts dels que, segons ella, s’estan quedant Espanya.

Encara faig cua i em ve al cap una cançó de Els Pets, la del veí de sota, que “vingué per ser manobre farà més de trenta-sis anys. Més tard portà la dona i van obrir un bar restaurant” i que avui està desolat perquè té un fill que “disfruta fotent canya als pobres immigrants”. Serà veritat que els més xenòfobs són els penúltims d’arribar?

Per sort, la meva sociologia d’estar per casa em diu que la publicitat institucional té raó i que el nostre és un país d’acollida de debò. En contra del que va dir un polític que avui escalfa banqueta, estem preparats per tenir un President “xarnego” i el dia que toqui en tindrem un de “moro” o de “sudaca” o “de l’Est” i no passarà res. Tots tenim clar què és ser català.

Altres articles de Toni Olivé

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.