Torno de Martorell a les tantes i escolto el programa del Barril. Sempre acaba amb els versos del Joan Ollé. Que difícil que ha de ser trenar versos a corre-cuita sobre l’actualitat i aconseguir que la gent somrigui en acabar cada estrofa! Cal agafar l’actualitat, donar-li unes quantes voltes, estirar-la per allà on doni més joc, relacionar una cosa amb l’altra, trobar les paraules adequades... i que tot plegat lligui, faci riure i rimi! Hi deu haver poca gent capaç de fer-ho...

I mentre condueixo penso que de fet jo vaig conèixer una d’aquestes persones, l’Ignasi Castelltort i Miralda. Era capaç de fer el mateix que fa el Joan Ollé. Agafava un tema, l’espremia i en sortien versos. Tot lligava i la gent que s’ho llegia somreia. I ho va fer durant quaranta anys en tots els mitjans escrits d’Igualada. I ho feia amb temes que nosaltres en diríem menors, la qual cosa encara té més mèrit. Que fàcil que és esprémer i treure suc de l’assumpte dels accessoris del cotxe del Benach. Ho ha fet tothom. En canvi, no és tant fàcil mantenir l’atenció de la gent parlant de temes intranscendents. Qui ho aconsegueix demostra que domina la tècnica.

Vaig conèixer l’Ignasi al cursets de català del Toni Dalmau a finals del anys 70, i a ells dos i al Joan Valls i a uns quants més dec això d’escriure. L’Ignasi va ser un personatge excepcional. La gent que és bona en alguna cosa ho és en aquella i prou. L’Ignasi, com a mínim, era bo escrivint, fent fotos i composant i tocant música. Ostres, ostres, ostres. Què donaria jo per escriure els versos que escrivia, fer les fotos que feia i tocar el piano com el tocava! Si fa cinc anys que intento que surti música del violoncel i només surten esgarips! Gent que toqui tantes tecles bé avui és difícil de trobar. Tenim massa coses que ens distreuen.

M’entristeixo de pensar on deu haver anat a parar tot el que l’Ignasi va escriure. Només ho tenen a la biblioteca? Potser la seva vídua, la família i els amics? I Internet? Arribo a casa, obro el portàtil, vaig al google, teclejo Ignasi+Castelltort+Miralda i em surt poca cosa. La “Campanya del Lloro” sobre el català, alguna sardana, l’escola que duu el nom del seu germà... On són els milers i milers de versos que va escriure l’Iñigo, l’IKAS... Són segur a la biblioteca, on es guarden els diaris i revistes de l’època. Però no deu estar digitalitzat ni per tant “en xarxa”. I avui dia si no estàs “en xarxa”...

L’Ignasi va fer tard a Internet. Si visqués i escrivís avui, el seu bloc seria dels llegits.