Dimecres, 21/9/2011
848 lectures

Amor propi

Sóc del parer que l’home- i qui diu l’home diu la dona i l’espècie humana en general- no deixarà mai de sorprendre’ns. Per sort o per desgràcia. Sense anar més lluny, aquests dies, podem veure a persones adultes, amb càrrecs, presència mediàtica i responsabilitats, comportar-se igual que nens de quatre anys. O pitjor. Els veiem fent rebequeries, insultant-se i ficant el dit a l’ull o fent la traveta al del costat, com si encara fossin al pati del col·legi enlloc de- per exemple- al govern. Alguns, igual que criatures mal educades i consentides, aixequen molt la veu, ensordint a la resta, obligant-nos a posar-se a la mateixa alçada. Però qualsevol amb dos dits de front sap que, per defecte, no té més raó- dret o mèrits- qui més crida. I això no vol dir que sigui millor no pronunciar-se; perquè ja ho diu el refrany: el que calla otorga... Al contrari. En el silenci del dia a dia- al carrer, a la feina, a l’escola- hi ha implícita la rendició que alguns esperen amb candeletes. Una rendició lenta i gradual, tard o d’hora irreversible, gràcies a la seva perseverança. Una rendició obtinguda per esgotament, semblant a la que un fill aconsegueix del seu pare... I és que alguns prefereixen no haver d’aprendre a respectar les diferències, ni conviure-hi, sinó que els altres haguem d’abaixar el cap... o tancar la boca. Com si renunciar a l’amor propi fos la solució.

El llibre Why enough is never enough?* argumenta que en l’origen de la insatisfacció vital, s’hi amaga sovint una baixa autoestima que, al seu torn, sol ser fruit d’una infantesa mancada d’amor i reconeixement. Els autors afirmen que les persones que mai no en tenen prou, busquen desesperadament omplir el buit existencial, a qualsevol preu i a costa de tot, amb la inseguretat, la por, el recel o la intransigència com a principals companys de viatge; i també que, curiosament, són els primers a queixar-se d’allò que ells mateixos són incapaços de donar o d’entendre...

Ahir, un amic m’explicava una anècdota molt curiosa sobre la seva situació laboral. L’empresa per a la que treballa li fa mobbing des de fa temps i, finalment, sense opció a dialogar una sortida justa i beneficiosa per ambdues parts, s‘ha vist obligat a agafar la baixa. Però l’empresa, no satisfeta amb haver portat al límit una situació que era amistosament negociable mesos enrere, i no satisfets els seus responsables amb enfonsar psicològicament a un subaltern abocant-lo a un estat d’angoixa pel qual requereix medicació, ara resulta que, a sobre, li han posat un detectiu. Sí: un detectiu que el segueix a tot arreu: quan acompanya els nens a l’escola, quan va al metge o a fer la compra al supermercat. I el meu amic, d’entrada, a l’adonar-se’n, li hagués volgut fotre quatre crits... Tot i això, el va saludar amablement i va convidar-lo a un cafè. Mentre m’ho explicava, reia per no plorar. El detectiu, òbviament- igual que la empresa que l’ha contractat- va rebutjar tota ofrena de pau; però ell, cada matí, insisteix. Amb fermesa i sense perdre el bon humor. I jo, em trec el barret.

* Perquè mai no en tinc prou? de Laurie Ashner i Mitch Meyerson.

Altres articles de Teresa Roig

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.