Dijous, 24/3/2011
725 lectures

L'estaca

Hi havia una vegada, un infant molt curiós que anava al circ per primer cop. Allí va veure-hi coses increïbles: pallassos, acròbates, serps, cocodrils, tigres, lleons,... Però el que més va sorprendre’l de tot el que va trobar-hi, va ser un elefant. Especialment, el fet que aquella bèstia- la més enorme de totes- estava sols lligada a una ridícula estaca de fusta, amb un prim cadenat al voltant d’una pota. Així que el marrec va preguntar-li al domador, perquè un animal tan gran i que tenia tanta força no feia res per escapar-se? I l’home va respondre-li que, com que l’hi havien lligat de menut i no va poder deslliurar-se’n, l’elefant encara creia que no podria.

- Què en penseu?- va preguntar-nos l’amic que acabava d’explicar la faula.

I tots els que l’havíem escoltat vam romandre en silenci.

Amb el seu mític 'Cogito, ergo sum', Descartes afirmava que era en i a través de la raó on trobaríem l’origen i el sentit de la vida. Però, en el batibull diari, qui busca el temps o l’espai per a reflexionar? Qui gosa sortir-se del camí traçat o aturar-se a olorar les flors? Qui, si més no, hi pensa? A mida que posem anys, la inèrcia pren el lloc a la rauxa i el córrer es transforma en un cert deixar-se dur; la comoditat substitueix l’aventura i la incertesa es compensa amb una hipoteca o un crèdit. La pregunta de què volíem ser de grans sembla tan llunyana, que molts no en recorden la contesta; d’altres, ni tan sols van arribar a plantejar-se-la. I després, preferim creure que està tot dat i beneït, que ja no hi ha res a fer: és que sóc així, forma part de la meva personalitat, no seré mai capaç de, és impossible, no em mereixo que, etc, etc. I ens hi resignem. Ens resignem a viure lligats a una o moltes estaques invisibles.

'Tant si penses que pots, com si penses que no pots, tens raó', va dir Henry Ford, pare de la Ford Motor Company i de les cadenes de producció modernes. En canvi, la meva padrina sempre deia 'El pensar fa ser ruc'. Jo, a vegades, no sé què creure. Ara: que, si existeixo, és perquè la meva àvia no s’ho va pensar dos cops al protegir la meva mare de les bombes durant la Guerra Civil, quan era només una nena...

Però i tu, lector? Tu què creus?

Altres articles de Teresa Roig

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.