Dilluns, 30/11/2015
1002 lectures

PAU

Avui he tingut una revelació. En pijama i bata, escombrant la casa de bon matí— gens glamurós ni espiritual, vaja. I què és una revelació? Mm... Segons el diccionari "manifestació d'una cosa secreta o desconeguda". Per mi, tot i que no sóc gens de videojocs, em sembla que avui he passat de nivell. Potser no és una metàfora encertada, però penso que resulta entenedora. Ara entenc quelcom que, fa uns minuts, no entenia. I vull dir entendre de veres.

Sigues el canvi que vols veure en el món, va dir Gandhi una vegada— o moltes, no ho sé. I, des d'aleshores, aquesta afirmació volta pel món com si res, desproveïda del seu veritable missatge. De la intenció que la va fer néixer. Copia i enganxar. I punt. Mentre que, en el planeta, moren més de cent persones cada minut. De tant en tant, quan hi ha una hecatombe global o en majúscules, ens tenyim la imatge de perfil a les xarxes amb qualsevol senyera; compartim fotografies sobre el tema, notícies, emocions. En l'univers virtual i en la teoria— que no a la pràctica— ens omplim la boca i els murs, de cara a la galeria, amb frases cèlebres, dites i refranys populars sobre la pau, l'amor, etc. Un llarg— i buit—, etcètera. Però, en canvi, en el real, fer o actuar de segons quina manera no treu els colors a ningú— o gairebé. Faltem al respecte, insultem, escridassem, mentim, critiquem... Al llarg del dia— i de les setmanes, mesos o de la vida— fem un munt de coses que, en lloc de contribuir a la convivència pacífica, sols afegeixen llenya al foc. O directament l'encenem, ni que sigui de forma local: amb la parella, els amics, la família, al treball, pel carrer...

Sempre he pensat que l'ésser humà— home o dona, indistintament—, tot i el seu intel·lecte, es caracteritza per la falta de coherència. Una en pensem/ diem i una altra en fem. Passa diàriament. Volem la pau, però fem la guerra. Discutim, renyem, castiguem... Ens agrada que ens donin i rebre coses bones, que ens tinguin en compte; però quan som nosaltres qui hem de fer aquest paper... uf! Costa. Mirem molt a l'altre (massa?)— els seus errors, defectes, cagades— i molt poc a nosaltres mateixos. Invertim més energia a remenar i destruir que en animar, erigir, entendre. O simplement ser. Deixar. I em pregunto: perquè posem tanta atenció en el reflex del mirall, si no és ell qui fa la ganyota?

Amb el temps— i una canya; o, millor dit, unes quantes!—, he après que, de fet, la coherència és un procés. (Com el de la independència, exacte.) Una oportunitat. D'aprendre, de créixer, d'enfortir-se. En definitiva: de millorar. Per això, avui que hi veig clar— i ja no dormo— he decidit actuar (una mica més) en conseqüència. Disculpar-me quan correspongui i perdonar a aquells a qui guardo rancúnia. I, sobretot, procurar no haver de fer-ho. En nom de la pau. I del Pau, el meu fill, també. Perquè, a més de teoria, vull exemple. Vull ser coherent. Per mi i per ell. Per a les persones a qui estimo... I per a les que no, també. D'això es tracta (crec). No?

 

Fotografia original: Intake.me.

Altres articles de Teresa Roig

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.