Dilluns, 6/7/2015
1126 lectures

Pensar (bé)

No m’interessa la política: m’interessen les persones. No crec en les campanyes i promeses dels qui viuen de cara la galeria, sinó en la coherència i els petits gestos quotidians dels individus anònims. Confio en la capacitat de cada persona per fer un món millor, tant com en els qui tenen els mitjans i el poder per canviar-lo. I, per això o malgrat tot, dono el meu vot. Un vot de confiança. En el sistema de què formo part— en la mesura que em permeten i que vull— i en les persones que sento que poden fer extensible els meus desitjos de millora.

No m’interessa la política: m’interessa el comportament humà. L’actitud a l’hora de viure i relacionar-se. Per això m’entristeix veure com tanta gent—votants o no— critiquen sense mesura— i a vegades ni educació— a la nova alcaldessa de Barcelona (la meva ciutat adoptiva). Aquells qui menystenen, difamen, jutgen i sentencien un equip de gent nova i novella, que és primer cop que assumeixen un càrrec d’aquesta envergadura i que ben just si fa quatre dies que l’ostenten. I em pregunto què seria més constructiu: posar pals a les rodes a cada pas o donar un marge per a l’error?

No m’interessa la política: m’interessa l’aprenentatge. Individual i col·lectiu. Perquè és el que ens fa persones, a mida que creixem. Perquè forma part de la supervivència, de l’ésser i de l’espècie. D’aquí que refranys populars com “piensa mal y acertarás” ho siguin tant. Exemple de saviesa col·lectiva— o ignorància. Un clàssic antic com la vida mateixa. Com el pensament o la raó;  tenir-lo i  voler-la. Pensa malament i l’encertaràs, diu. Diuen. El recel com a arma de defensa. Però... defensa de què? D’allò que ens és desconegut? Del canvi— l’única constant de l’univers? I per què?

No m’interessa la política: m’interessa la història. L’ésser humà és un animal de costum— sovint molt animal—, i es repeteix. Ens repetim. Ja sigui per genètica, per por o per comoditat. Ens entrebanquem amb la mateixa pedra, una vegada i una altra, fins al punt d’agafar-li carinyo. Preferim aferrar-nos a allò que coneixem— encara que sigui un boig, que si és amic, rai, diu una altra dita. I sant tornem-hi que no ha estat res. Més del mateix. Per si de cas. No fos que triéssim fer alguna cosa diferent; que en donem l’oportunitat a algú...

No m’interessa la política: m’interessen les creences. Jo crec. Creo la realitat que m’envolta, cada dia. Quan penso, sento, parlo. Faig el que puc amb el que sé, amb el que tinc, i a mi m’està bé. Penso, repenso i reflexiono. Dubto, em qüestiono. Discrepo, a vegades. Però respecto. Sempre (o gairebé). Estic aprenent (encara); m’equivoco. I accepto que els altres també ho facin... Crec. És el que sento. I en lloc del refrany, absolutista i limitant, penso bé i confio a encertar-la. O, simplement, penso bé. I punt.

Altres articles de Teresa Roig

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.