Dimecres, 28/1/2009
788 lectures

Qüestió de fe

- Vas per mal camí...!- va exclamar una veu profunda, amb un cert to entre paternalista i desganat.

Per un moment, tots els que transitàvem per aquell carrer vam sentir-nos al·ludits. I vam alçar la vista amunt, en busca d’un senyal… La veu, però, no tenia res de divina; al contrari: era tan terrenal com els astorats vianants que badàvem. Com el cotxe de la Urbana d’on provenia, o el guàrdia que subjectava el micròfon de l’altaveu.

- Atura’t!- va dir-li al conductor del vehicle a qui feia senyals amb les llums.

Aleshores, tots vam somriure. Per sort, aquella crida no era per a nosaltres. I tot i fer-nos dubtar uns instants, de nou, vam accelerar el pas. Mentre, estacionat al voral, el pobre home escoltava les paraules del policia resignadament. Igual que si d’un sermó es tractés...

En cosa de poques setmanes, els catalans- i en especial els barcelonins- han viscut dividits com el Mar Roig. A una banda, els partidaris de l’eslògan ateu als autobusos; i, a l’altra, els del cristià. “Probablemente Dios no existe. Deja de preocuparte y disfruta la vida.”, deia el primer. “Cuando todos te abandonan, Dios permanece contigo.”, diu el segon. És curiós, comprovar que ambdues iniciatives van patir incidents en la seva posada en marxa: problemes tècnics de diversa índole. Casualitat- quotidiana- o càstig diví? El més sorprenent, però, no hauria de ser el revolt que generen aquestes campanyes publicitàries, sinó el fet que, malgrat tot, les tarifes del transport públic no han deixat de pujar. Al contrari. I jo em pregunto: si diuen que Déu és omnipresent... algú pot explicar-me com s’ho fa? Perquè no l’he vist mai al metro, al bus, ni al tren en hora punta o enmig d’una avaria, fent tard a la feina. I mira que molts es recorden d’Ell en moments així...

Vivim temps difícils, no cal dir-ho. Alguns pensen que això només és el principi, que el pitjor encara està per venir; d’altres- menys apocalíptics- veuen en aquest punt d’inflexió l’oportunitat del canvi. Sigui com sigui, la paraula més dita, llegida i escoltada en els darrers mesos és crisis. Està a l’ordre del dia, i en molts sentits: crisis econòmica, de valors, de fe,... Es clar que tothom és lliure de prendre la postura que consideri al respecte: amagar el cap sota l’ala i anar fent- amb l’esperança que la tempesta passi ràpid -, o actuar en conseqüència. Però potser ha arribat el moment de frenar i preguntar-nos a nosaltres mateixos si anem per bon camí: si volem ser part del problema o de la solució. I potser ha arribat el moment de respondre’ns, amb la mà al cor; sense esperar senyals divines, miracles o la panacea. Perquè tots tenim el dret a escollir... i també la responsabilitat. Allà cadascú amb la seva consciència.

En el seu llibre Dioses en el desempleo, Josep Mª Villagrassa cita un passatge de la Bíblia on diu que Déu va fer l’home a la seva imatge i semblança. A partir d’aquesta hipòtesi, l’autor reflexiona sobre el fet que, tenint en compte això, en cada un de nosaltres hi ha una part d’Ell; que tenim doncs, en certa manera, el poder de crear, de canviar les coses... Opcions religioses a banda, vull creure que sí, que puc; que podem. I escullo no perdre la fe… malgrat tot.

Altres articles de Teresa Roig

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.