Divendres, 17/6/2016
526 lectures

Ideonella sakaiensis i l’art plasticívor

Cap a la segona meitat del segle dinou occident va poder veure fotos del temple d’Angkor (Cambodja) i el públic es va meravellar amb les ruïnes absorbides per l’exuberant vegetació tropical. No és cosa estranya, de fet és fàcil veure senyals de tràfic mig engolides per arbres massa propers. No deuen ser tan distants doncs, el món natural del món artificial.

Sembla que aquest és el missatge de Txaro Marañon a la sala Artèria a Igualada. L’artista exposa una sèrie de peces de ceràmica de color petri i textura llistada amb estranyes protuberàncies de plàstic.

En algun moment, sembla dir, la terra farà seu aquest munt de residus de plàstic que abandonem cada dia. Una nota de premsa agafada en un ham lligat a una ceràmica exposada ens informa d’una illa de residus de plàstic localitzada a l’Atlàntic.

La rugositat i solidesa de la ceràmica contrasta amb la transparència i aparent fragilitat del plàstic i no obstant es vinculen, interaccionen i sembla que fins i tot conviuen. Dos mons, dos orígens diferents, dos àmbits es creuen per obrir nous horitzons. La ment creativa s’il·lusiona quan, amb la interacció de realitats diferents, s’obren nous camps de possibilitats creatives i d’expressió; però sabem també que obren el misteri del desconegut.

La mostra és inquietant. No queda gaire clar qui engoleix a qui, ni què és aquesta nova realitat creada. Les formes lleugerament ortogonals de l’argila amb llistat paral·lel fan pensar en objectes mecànics o artificials, amb els seus apèndixs plàstics, finalment fossilitzats, però també hi cap interpretar-les com organismes biològics que han acabat, després d’una llarga metamorfosi, adquirirint els trets del plàstic integrat.

Què són aquests nous éssers? Formen part del nostre ecosistema? Són, els plàstics, solament uns tumors o protuberàncies o estan en una profitosa simbiosi? L’ambigüitat de la proposta posa neguit perquè l’autora s’ha endinsat en un entorn desconegut que no sabem si estimarem o temerem.

Cada any es llencen 8 milions de tones de plàstic a l’oceà i el 99% d’aquest plàstic no se sap on està, però sí que sabem que una part s’incorpora a la cadena alimentària. Recentment s’ha descobert el bacteri Ideonella sakaiensis que és capaç de digerir el plàstic PET (de la família dels polièsters).

No sembla que la proposta de Txaro Marañon estigui fora de lloc, podrà aquest bacteri evolucionar cap a espècies superiors plasticívores?

Altres articles de Xavier Vives i Sabaté

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.