El MACBA ofereix, fins el 25 de febrer, una important exposició monogràfica dedicada a Joan Brossa (1919-1998). La mostra recull 800 obres a més de diversa documentació procedent de la Fundació Joan Brossa, fent un recorregut per totes les seves recerques poètiques en els  diferents àmbits en què va experimentar: literaris, plàstics, teatrals, musicals o performance.

El poeta Joan Brossa creia que la poesia havia de sobrepassar les paraules, havia de sortir dels llibres per arribar a tothom; li faltaven mots per expressar-se, així que va buscar en la imatge, i després en l’objecte mateix, una nova font de creació. Va entendre que, si les paraules són coses, també podia fer servir les coses per fer poesia.

Per medi del collage va desenvolupar, primer, tot un llenguatge fet de paraules i imatges i, més tard, el va substituir per les mateixes coses en estranyes i sorprenents juxtaposicions. Creava conjuncions insòlites entre elements que no tenien res a veure, però que, quan els unia en un mateix marc, transformaven tot el seu sentit; jugant amb tipografia i imatges provocava la sorpresa i el misteri.

En l’obra Nupcial que acompanya aquest text hi veiem dos objectes units. El lector interpreta ràpidament que hi ha una intencionalitat comunicativa però el missatge no arriba de forma immediata, ja que segons com ens la mirem diu coses diferents; hi apareix l’ambigüitat perquè veiem què vol dir però no estem segurs de quin és el missatge; hi ha una juxtaposició paradoxal d’uns elements de significats contraposats o, si més no, molt distints; les sensacions que ens proporciona un braçalet enjoiat són molt diferents dels que ens provoca la imatge d’unes manilles. Mentalment provem de unir-los i una cascada de relacions, vincles i trames proven de imposar- se, i els sentits es multipliquen. Cada significant es transforma en significat i les denotacions en connotacions. No hi ha un únic significat ni una única interpretació.

Amb la síntesi de la seva poesia Brossa buscava l’essencialitat del món, expressar allò bàsic amb el mínim de recursos, però, lluny de fer metafísica, l’autor deia que no volia llenguatges que imitessin el món ni mons de segona mà, volia anar directe a la realitat, arrencar la disfressa del llenguatge. La poesia visual i els poemes objecte li permetien saltar-se el pas de l’artificiositat del llenguatge parlat per mostrar, més que representar, el que volia dir. D’aquesta manera poetitzava el món.