Divendres, 31/5/2019
1248 lectures

Rostres i murs

No és la primera vegada que veiem obra d'Eduardo Argañarás a La Sala Municipal d’Exposicions, guardonada amb el primer Premi Ciutat d'Igualada d'Art Digital 2018. El mateix autor ja va ser premiat anys enrere –2006– en el mateix certamen i també va exposar a La Sala.

 

L’espectador es pot sorprendre si va amb prejudicis sobre com ha de ser l’art digital, perquè la faceta menys important de l’obra exposada és que sigui o no realitzada amb l’ajut de l’ordinador. L’art digital ha superat sobradament aquells moments en què els procediments i recursos dels ordinadors deixaven l’empremta en l’obra; d’alguna manera els mitjans digitals posaven sempre un accent que delatava el seu origen. Les possibilitats en l’actualitat són tan múltiples i diverses que ja és molt difícil diferenciar-les d’altres tècniques quant a resultats.

L’exposició –que es tanca aquest cap de setmana– consta de dues sèries: “Rostres en Mitjans” i “Murs que diuen”. Dues sèries realitzades amb mitjans i conceptes diferents però clarament en la mateixa línia i temàtica pròpia de l’autor; una mica repetitiva la primera però sense que això li tregui valor a cap de les peces exposades.

 

Argañarás utilitza intensivament les textures que, a manera de collage, van modelant la imatge. Les textures li proporcionen profunditat, tant des del punt de vista del relat que ens captiva amb els detalls, com des del punt de vista plàstic que li proporcionen relleu.

En la primera sèrie predominen els retalls de diaris, que rodegen i configuren uns rostres caricaturescs, com de titelles mutilats, de mirada cega; semblen personatges d’una tragicomèdia que es representa enmig d’un mar de notícies angoixants.

L’altra sèrie, més directa potser, parla de l’opressió d’uns i d’altres i que, sense clemència, va conjugant el verb “aplastar”: yo te aplasto, tu me aplastas… nosotros nos aplastamos… Formes fortes i rotundes, també caricatures immisericordes d’expressió dura. No ens deixa gaire esperança… però l’autor no ens vol abandonar en el desconsol, i hi afegeix unes últimes obres on apareix “yo te protejo”…

És una obra dramàtica, de denúncia, però no pamfletària; intel·lectualment intensa però no complicada. Actual i, dissortadament, sempre vàlida.

Altres articles de Xavier Vives i Sabaté

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.