Diumenge, 29/11/2020
1888 lectures

Giulia Tofana

Amb motiu del 25 de novembre parlaré de Giulia Tofana, una de les enverinadores més famoses del segle XVII i de la història. En aquella època la violència de gènere estava a l'ordre del dia: les dones eren obligades a casar-se per conveniència i el divorci era impensable. Els marits podien maltractar a les dones de totes les maneres pensables: picar-les, humiliar-les, violar-les, castigar-les, etc. I aquests maltractes eren normals. L'home era el seu propietari i podia fer amb ella el que volgués. Així doncs, Giulia Tofana va guanyar grans quantitats de diners subministrant verí a dones desesperades que volien posar fi al seu desafortunat matrimoni. Per la seva confessió abans de morir sabem que va arribar a matar a 600 homes només a Roma en un període de vint anys.

Al segle XVI es col·loca a l'home al centre del món amb el renaixement, donant lloc a l'humanisme. En canvi la dona es queda al mateix lloc: condemnada a obediència i submissió. Obligada a casar-se amb qui escollissin els seus pares per conveniència, passant d'un amo a un altre: del seu pare al seu marit. Aquest segon amo podia exercir sobre la seva esposa qualsevol mena de maltractament pensable. Tot estava permès i no havia la possibilitat de divorciar-se. Tal com s'enunciava durant la cerimònia del casament era «fins que la mort us separi». Així doncs, l'única opció de alliberar-se d'una vida matrimonial infeliç era la mort. Això no vol dir que tots els marits fossin cruels amb les seves esposes però, com va dir Stuart Mill uns anys més tard, això implicava que «el més vil dels malefactors té lligada a ell a una dona desgraciada, a la que pot sotmetre a qualsevol atrocitat sempre que no arribi a matar-la, i fins i tot pot fer això sense gran perill de sofrir una gran pena legal, si actua amb certa cautela». En canvi, si una dona era descoberta intentant assassinar al seu marit estava destinada a una de les pitjors morts: la de Giulia Tofana.

En aquest context neixen a Itàlia una serie d'enverinadores molt famoses, una de les quals és Theofania d'Admo. Moltes versions la consideren la mare de Giulia. Però no se sap amb certesa. Tampoc se sap qui és la creadora de l'Aqua Tofana (verí amb el qual comerciava Giulia), si ella o la seva mare. El que està clar és que ambdues el subministraven amb la mateixa finalitat: a dones que volien posar fi al seu matrimoni. Moltes versions apunten que va heretar la fórmula de la seva mare i va perfeccionar-la. Aquesta fórmula no es coneix, però la majoria de cronistes diuen que era un líquid transparent i insípid que contenia arsènic, cimbalària i belladona. Giulia abans de morir, durant les tortures, va donar a entendre que es tractava d'una barreja d’essències vegetals. El que si se sap és que matava poc a poc amb dosis molt petites. I que va vendre’s a Roma, Nàpols, Peurgia i Sicília. I que era indetectable: els metges de l'època no podien saber de què estaven morint els seus pacients, i els símptomes generalment eren vòmits, febre i malestar, per tant podia ser qualsevol cosa.

Ja que no sabem amb certesa si Thofania i Giulia són mare i filla, coneixerem la història d'ambdues. D'aquesta manera cadascú podrà extreure les seves pròpies conclusions. Pel que sabem, Thofania d'Admo va viure a Sicília a la primera meitat del segle XVII i es diu que es dedicava a fer ungüents i elixirs de tota mena. Presumptament, una clienta li va explicar la seva situació matrimonial (el descontentament general de l'època) i aquesta va oferir-li un elixir per deslliurar-se del seu marit. Era un líquid transparent, que semblava aigua i estava guardat en un flascó amb aparença de cosmètic femení. La clienta va enviudar ràpidament i va córrer la veu entre les dones de Sicília tan ràpidament que es postula que Thofania va arribar a tenir una àmplia xarxa de distribució per tota l'illa i possiblement als voltants. Així va néixer el negoci. Semblava un negoci perfecte, no se sap quants homes van morir, però ningú no va sospitar res. Fins que una clienta va denunciar-la. Es diu que va servir el sopar al seu marit, una amanida amb verí, i aquest— sigui perquè sospitava, sigui per fer una broma— va canviar els plats. Tan bon punt va començar a notar els símptomes i ser conscient del que passava va confessar-ho tot al seu marit, inclòs el nom de Thofania. D'aquesta manera el marit va contactar amb un metge i aquest va avisar a les autoritats. Quan l'enverinadora va saber-ho va demanar a l'església ser acollida, però les monges van negar-se, fent-la marxar. En aquell moment les autoritats van capturar-la i va ser acusada de bruixa, de manera que va ser condemnada a tortura, penjament públic i finalment esquarterament. Un bon exemple del costum de l'època, basada en la continuació del que els romans anomenaven «pa i circ». Amb l’objectiu  d'entretenir al poble per evitar que parés atenció a la política i l’economía feien ús de la «feste, farina et forca» (festa, menjar i execucions). Thofania fou assassinada a la plaça pública de Palerm el 12 de juliol de 1663.

Giulia Tofana, presumptament, heretà la fórmula de l'Aqua Tofana i en primera instància la va provar amb el seu marit, qui morí ràpidament. Ella i la seva filla, Girolama Spera, van continuar amb el negoci, però van fugir de Sicília perquè estaven molt vigilades per les autoritats. Van instal·lar-se a Roma. Va perfeccionar la fórmula de la seva mare i va anomenar-la "Aqua de Nàpols", subministrant-la en recipients d'aigua beneita amb la imatge de Sant Nicolau. Giulia va fer-se molt famosa i va ampliar la seva clientela: ja no eren només dones desesperades, sinó també homes i dones que volien desfer-se d'amants que els amenaçaven o que volien rebre alguna herència. Però va córrer la mateixa sort que la seva mare i va ser denunciada per una clienta l'any 1650. En aquest cas la dona va penedir-se del que estava a punt de fer i va tirar bruscament el plat al seu marit in extremis. Aquest va obligar-la a explicar-li tot, inclòs el nom de Giulia i de la majoria de les col·laboradores, entre les quals hi havia la seva filla, Girolama. Donada la seva popularitat es creu que fou acollida a casa d'algunes clientes i finalment acollida per l'església. Semblava que anava a salvar-se, però un nou rumor va estendre’s com la pólvora: l'acusaven d'haver enverinat les fonts públiques de Nàpols. Per aquesta raó les autoritats van irrompre a l'església on s’estava i van capturar-la. Va rebre la mateixa condemna que Thofania, i va ser penjada al Camp de les flors de Nàpols l'any 1659, així com la seva filla i moltes de les seves col·laboradores i clientes. Es creu que algunes d’aquestes clientes, procedents de famílies molt importants, van ser capturades i asfixiades (en secret) a les cel·les, per no despertar polèmiques.

 

Giulia va confessar durant les tortures que havia col·laborat a la mort de 600 homes a Roma en vint anys. Però se sap que la xifra és molt més alta. L'abad Gagliani va dir que «no hi havia dama a Nàpols que no tingués alguna cosa d'ella obertament al seu lavabo entre els seus perfums. Només ella coneixia el flascó i només ella el podia distingir». Vull incidir en aquest punt. El punt en que tota dona tenia verí a casa seva, i que més de sis-centes van fer-ne ús només en vint anys a Roma. És un fenomen històric: dones que varen haver de buscar-se les seves pròpies armes per defensar-se d’una societat que determinava les seves vides, les recloïa al matrimoni i per tant a la cura dels fills i la llar, i no es preocupava ni legal, ni políticament pels mals tractes que patien. De fet, estaven legitimats. Per tant,  a falta d’eines van trobar en Giulia una arma pròpia que els hi donava poder real, per desfer el matrimoni, en la majoria dels casos, i per fer valer els seus interessos, en altres. Giulia va dir durant les tortures que ella l'únic que pretenia era ajudar a les dones oprimides i deprimides. On vull arribar és a què hem de veure més enllà de simples assassinats. Ja que aquest fenomen no va quedar-se a Itàlia, sinó que es postula que l'Aqua Tofana va arribar al centre d'Europa i també a França, on varen haver d'obrir un Tribunal del verí. I tot això passava a pesar de saber que, si eren descobertes, correrien la mateixa sort que les Tofanes. Sense caure en judicis morals sobre el passat, sempre anacrònics, podem veure com el verí, tradicionalment conegut com una arma de dones, era efectivament una arma de dones en la que van trobar la manera d’aconseguir el poder sobre els seus destins.  



Altres articles de Anabel Tena García

1 Comentaris

M

Mari - Maria Àngels Gual i Aribau

Igualada

21 de desembre 2020.11:09h

Respondre

Gràcies per fer-nos arribar aquests fets històrics.

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.