Dilluns, 21/12/2020
3986 lectures

L'abraçada

La tassa de cafè fumeja i el cel de desembre s'ha tornat a tenyir de gris aquest matí. Des de fa molts mesos, tot té un color gris al món. Nadal s'apropa sense l'alegria dels altres anys, encara que potser a vegades tingués matisos ficticis i postisses alegries.

No hi pensen en això, ara. Fa poc que s'han despertat i el dia tot just comença.

No és una història de Nadal, però podria ser-ho, segons com es miri. Hi pot haver petits regals avançats que van més enllà de l'embolcall.

Esmorzen com cada dia, de manera més aviat frugal. Mig a peu dret, mig asseguts a la taula de la cuina. Els anys han passat de pressa i els sembla que, encara que les mesures per aturar una pandèmia devastadora segueixen i ho enrareixen tot i fan que siguin estranys els dies, és un regal la vida. Miren per la finestra com cau una pluja finíssima.

El noi -sempre serà el noi de la casa- té limitacions visibles, compensades, però, per una infinita tendresa, per una bondat infinita que omplen la casa totes les hores del dia.

Els matins, durant aquest llarg malson, surt a caminar una estona amb la mare. Més d'una hora per camins que passen per camps i per vinyes, i veuen com les primeres clarors del dia il·luminen terres, marges, ametllers, oliveres i les herbes boscanes. Molts dies, hi afegeix pedalades de bicicleta a casa de manera constant i aplicada.

Ajuda en allò que pot a la casa perquè, sigui el que sigui, ajudar li agrada. Passa l'escombra i frega el terra amb el pal mentre escolta música clàssica que, diu ell, li dona pau i el fa pensar. A les tardes, mira la televisió i s'entretén retallant revistes o copiant, a poc a poc i amb lletra clara, pàgines de llibres d'història. O de vides de músics. O transcriu alguna recepta de cuina per la mare. O pinta mandales amb precisió mil·limètrica. Són llargues les tardes a casa.

Avui, aquest matí, mentre el cafè fumeja, de cop i volta, sense cap preàmbul, ha fet una abraçada al pare. Profunda, sentida, inesperada. Una abraçada llarga. I ha dit, que vingui també la mare. La mare ha deixat l'esmorzar a la taula i s'ha afegit a aquesta escena, potser íntima, potser mig màgica. Tots tres abraçats una llarga estona a la cuina de la casa.

El noi ha somrigut content. Molt feliç. Com si el món, de sobte, tingués totes les tonalitats de la tendresa i ell hagi estat l'autor de la policromia.

Nadal s'apropa i el dia ha canviat amb una abraçada. No es veu tan trist, ni tant gris, com els núvols i la pluja anuncien per la finestra. Una abraçada pot canviar la mirada. Una abraçada inesperada, llarga i tendre, és sempre una joia compartida que pot donar llum a qualsevol dia. I a qualsevol vida. I al món, una escletxa d'esperança

El cafè ja no fumeja i s'ha refredat, segurament. Nadal és d'aquí a quatre dies. Un Nadal de pocs petons i de poques abraçades, diuen. No serà el Nadal de sempre. Serà un Nadal íntim, un Nadal als cors.

4 Comentaris

M

Marisol

Igualada

23 de desembre 2020.19:42h

Respondre

Bon Nadal Carles i família, quin reflex més bonic del dia a dia ! M’ha fet pensar una mica en el llibre del Josep Mª Espinàs (millorat, és clar) ”El meu nom és Olga” :-)

E

Elisa Carpi Enrich

Igualada

23 de desembre 2020.09:34h

Respondre

Mi amovionat molt! Gracie!!
I es perque el que més tribo a faltar es els petons i abraçades dels fills i nets!
Fa molts mesos!! Que no an tinc i a mi m.heran la meva alegria(no pudem)

E

Emili Armengol

Rupià

22 de desembre 2020.21:17h

Respondre

Una història molt tendre, gràcies Carles Maria

C

Carles Domenec Huddlestone

IGUALADA

22 de desembre 2020.14:31h

Respondre

Carles, bo,com sempre.

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.