Ho vàrem llegir fa poc en un racó de diari i no recordem el lloc on va passar, només que era a Itàlia i l'home es deia Stefano. I, tanmateix, sí que ens va semblar una història bonica i tendre i perquè, es miri com es miri, tal vegada és més profunda del que no sembla.

Imaginem l'escena repetida cada tarda. Un home, l'Stefano, toca l'acordió davant de l'hospital on és ingressada la seva esposa que està aïllada perquè té el virus, i no la pot veure, ni donar-li la mà, ni mirar-la als ulls i fer-li una estona de companyia. Mesures que voregen la fredor més inhumana i són d'obligat compliment a tot arreu, diuen. Per això, hi va amb l'acordió a tocar des del carrer, molt a la vora de la seva habitació. Mira enlaire, cap a la finestra, sense saber si ella el veu i el pot sentir. I li envia cançons. Cançons que li facin companyia, una estona cada tarda, sense faltar-hi cap dia.

Aquest és un novembre més trist que tots els altres novembres. La tardor fa més curta la tarda i despulla, com sempre, els arbres -ara cau una fulla, ara en cau una altra-, mentre la música de l'acordió escampa notes també amb molta nostàlgia.

Té temps, l'Stefano, de pensar en els dies feliços. En la vida viscuda. Cada cançó és un record i cada nota és un agraïment i vol ser també una companyia. Tot és diferent, ara, amb la pandèmia tan inesperada, tan dura i tan llarga. Però la música no canvia i diu el que vol dir, potser millor que les paraules. De tant en tant, l'Stefano aixeca els ulls enlaire i segueix tocant, com acaronant-les i sense mirar-les, les tecles de l'acordió.

Darrere els vidres de les finestres de l'hospital hi ha algú que se l'escolta. Hi veu bates blanques i pensa que són els àngels que tenen cura de la seva dona malalta. Les infermeres són sensibles al seu gest de cada tarda i miren, des de dalt, encara que sigui només una estona breu, el músic que no diu cap paraula. S'escolta nítida la música de l'acordió que dedica a la seva dona que pateix en un llit blanc d'una habitació blanca. La música els atansa més que les paraules. Música per acompanyar la solitud i el silenci de la seva dona estimada, per l'angoixa de no saber com pot acabar tot plegat i pel fet que estigui aïllada una hora darrera l'altre, dies i dies, setmanes ja.

Si pot escoltar-la, la música de l'Stefano, segur li arriba tènue perquè la finestra és tancada i li han recomanat no aixecar-se del llit encara. Les infermeres li expliquen que és el seu marit qui toca al carrer cada tarda i a ella se li fa un nus i li vénen ganes de plorar, però no ho fa per vergonya. I s'empassa totes les llàgrimes.

La tarda és de tardor. Plena de colors melancòlics i amb clarors de nostàlgia. La música és per a una persona malalta. Cançons italianes de sempre, alguna potser de francesa, cançons d'arreu, cançons sense paraules. Cançons com a lament i també com a esperança.

L'Stefano, vellet, toca en silenci. Li va per dintre la tristesa en les notes de cada melodia que deixa anar a l'aire perquè arribin a la persona de la seva vida. Se sent també un silenci de respecte al seu silenci. Toca cada tarda sota la finestra d'un hospital on roman confinada la seva esposa també velleta. Potser cada cançó és una llàgrima.