No entenc perquè quan algú em diu que se sent igual de català que espanyol, m’ho diu en castellà. És una casualitat.

Em direu que vosaltres coneixeu aquella persona que és catalana i que diu sentir-se igual de català que espanyol. M’ho crec.

Doncs si m’ho crec, la primera afirmació que he fet ja la puc tirar a la paperera?

No. La diferència està en el sentir-se i el ser.

Tu et pots sentir igual de xino que anoienc, però segurament –no sé si això ho llegirà algun xino- ets anoienc. Un gripau es pot sentir granota, però és un gripau.

Sentir-se, en general, no vol dir ser. O no t’ha passat mai alguna cosa que, potser tot i sent republicà, t’ha fet sentir el rei del món i tu de rei no en tens res?

Què és el que marca el fet de ser o no ser? Doncs ser-ho o no ser-ho.

I no pot haver-hi canvis? Amb rotunditat sí, però en alguns aspectes els canvis serien com mutacions intel·lectuals i les mutacions es donen molt de tan en tant, tot i que es donen.

Alguns/algunes polítics/polítiques sentiràs que van més enllà de dir -en castellà- que es senten igual de catalans que espanyols i sense vergonya diuen que són, deixant el terme sentir-se, igual de catalans que espanyols. Aquests/aquestes, agrupats en partits que ja coneixes, de tant en tant han parlat despectivament de qui és el que dóna els rol de ser català. Aquest rol no el dóna ningú. Ets o no ets, però segurament que si et preguntes qui assigna aquest rol, vol dir que de català... no ho ets. (Però sens dubte, t’hi deus sentir)