Abans d'abans d'ahir, el futur era senzill, començava amb el judici final, després que sonessin les trompetes de l'Apocalipsi – que no tocaran la 6a de Beethoven.

La Il·lustració es va inventar el futur en creure, amb aquella fe, que la humanitat podia anar canviant, cap a millor, és clar.  Es redactaren les utopies des de Thomas More, passant pel Leviathan i arribant a Walden i l'Ecotopia. La cosa era quant temps es tardaria a arribar-hi, perquè l'arribada era infalible des de la perspectiva de les Llums.

Kant va fer un esforç per abreujar el temps, en veure els progressos de la Revolució Francesa, primer exemple mundial a gran escala del canvi social intencionat i dirigit. Abans sempre es tractava només de canviar un rei o un emperador per un altre.

L'invent del futur estava fet. El segle XIX és el dels mil.lenarismes. Es busca arribar a la solució definitiva de la fi dels temps per la via ràpida. En definitiva, inspirant-se en el cristianisme, es tractava d'organitzar un Apocalipsi constructiu, la societat sense classes, el predomini del super-home o el comunisme llibertari.

No va acabar de funcionar. 

Però la idea del futur millor sí que va quedar i es va incorporar al patrimoni espiritual d'un part de la humanitat.

Llavors arriba la SOSTENIBILITAT, paraula i concepte recargolat d'allò més, inventat per la senyora Gro Harlem Brundtland, i ben ambigu, de manera que resulta molt apte per a l'ús dels polítics. És la forma de fer empassar la crisi ambiental als economistes.

Tot el desplegament econòmic i social que es faci ha de poder-se mantenir tal qual indefinidament, sense que comporti la ruïna dels recursos i el patrimoni natural. Llegit al revés, el que s'està dient és que el que ara hi ha no pot durar gaire.

De fet, es tracta només d'extrapolar. Si en 40 anys s'han fet a l'Anoia 5 abocadors - per dir un número proper a la realitat – en 400 anys en toquen 50, si no augmenta el ritme, i en 1000 anys, 120.

Si en 30 anys s'han extingit el 20% de les espècies, doncs..., podem calcular amb algun aparell estadístic quant temps tardarem a quedar sols.

El futur, en realitat, el fem sortir ara com la solució a un present “impresentable”, se'm perdoni la redundància. El futur seria quan resoldríem tot això.

Ja es veu que no és gaire seriós. Si el problema ja hi és, posem-nos-hi, oi?

Però també es fa en altres camps, no menys importants. El creixement econòmic (el futur) és imprescindible perquè és el que resoldrà les desigualtats insuportables sense abordar la possibilitat, encara més insuportable, de treure el que uns tenen “de més” - segons criteris- per donar als qui no tenen pràcticament res.

Doncs en l'ecologia passa el mateix. Si cal reciclar, perquè no comencem a reciclar avui mateix en lloc d'ajornar-ho a uns terminis que, posteriorment incomplirem. Si és important, doncs de seguida, si no és important, deixem-ho estar. Perquè les resistències que hi ha avui hi seran també demà, potser multiplicades.  És una presa de pèl traspassar la nostra irresponsabilitat als qui ara neixen amb l'excusa inconsistent  que estaran més preparats. Preparats per a què? Per a fer l'esforç que nosaltres no hem volgut fer?

Com deia Aldous Huxley, la política seriosa és ARA i AQUÍ. El futur és un invent estrany. Sovint una estafa.