Dimarts, 3/3/2015
1632 lectures

Mites de primavera: el Jordi era un bon nano

Els vaig demanar menjar, i juro que només volia arribar a un acord. Entenia perfectament les seves necessitats i limitacions, i em vaig comprometre d’entrada a prendre’m la meva rehabilitació molt seriosament, amb l’objectiu de reassolir una independència que em permetés allunyar-me d’un nucli de població i no dependre de la seva manutenció. Creia que, com a espècie en perill d’extinció, tindrien una especial consideració envers mi. No vol dir amb això que no fos conscient que me la jugava. El meu pare s’hagués rigut de mi. Presentar-me davant d’ells, exposar-los la meva debilitat, i demanar ajuda? El que els interessi faran amb tu, el que vulguin. Hagués tingut raó, és clar.

La reunió va ser estranya. Un cop els vaig exposar la meva situació un d’ells se’ls va endur almenys mitja hora fora de la sala. Quan van tornar a entrar em van presentar la seva proposta. Exigien que amagués l’ala ferida i que escupís foc enlaire un parell de cops al dia. Que fos temible. Oferien, a canvi, uns 70 kg de carn, de mitjana, a la setmana. No me’n podien especificar la procedència. A mi m’arribaria tot processat. Cony d’humans amb les seves rareses. Em van preguntar

Vaig firmar, és clar. Vam estar així dos mesos, una mica més. Un matí de la desena setmana, em vaig veure amb esma de volar de nou. I n’estava fart, de les condicions, encara que es mengés bé, així que els vaig citar amb la intenció de rescindir.

Llavors va venir ell i m’ho va explicar tot.

Que el progrés liberal havia dut a un augment de les llibertats, i això s’havia venut sempre com quelcom positiu, però estava contaminat de la seva pròpia destrucció: a mesura que es debilitava el marc moral comú, el ciment que sostenia la societat s’havia esquerdat. L’individualisme campava, i aquest duia a milers de conflictes. L’autoritat del rei s’havia qüestionat, un parell d’escàndols de corrupció havien sortit a la llum, i hi havia activisme, brots de revolta.

-Ens fa falta, ¿ho entens, oi?, un projecte que ens cohesioni, una mitologia contra la qual unir-nos. Quelcom que sigui més aterridor que encisadores són les llibertats. -No cal dir que vaig assentir. La història del malvat i l’heroi sempre funciona.

-L’arrel de tot aquest individualisme putrefacte està a secularitzar l’estat, i ho saps -li dic jo. Em va donar la raó, és clar. Vam xerrar una estona més, animadament, sobre la falta d’horitzons d’ideals en què desemboca el materialisme, i sobre el model liberal com una forma encoberta de nihilisme vital. Li hagués donat més la tabarra però és que ell portava una espasa súper pesada i se’l veia que no estava avesat a l’embalum, així que em va demanar d’anar al gra i vaig cedir amablement.

Resulta que un drac funciona esplèndidament com a enemic comú. Que la dissidència havia perdut adeptes, l’oposició havia estès la mà per col·laborar, i els monàrquics tornaven a ser majoria. Aquella societat era autènticament feliç, i ho era gràcies a mi. Perquè m’odiaven a mi. Perquè estaven escagarrinats de mi, què coi. Abans de mi, la corrupció i la desocupació eren les primeres preocupacions dels ciutadans. Des que se m’havia dibuixat com un fanàtic humanívor, que havia dut a l’extrem la interpretació dels seus textos revelats i les seves referències a ingestes humanes, el fonamentalisme dracànic era el major dels seus temors segons totes les enquestes!

Reconec que primer em va fer ràbia que em veiessin com un monstre, i que em va colpir saber que havia estat menjant carn humana, dels sacrificats. Però el tal Jordi era un autèntic orador, convincent i entusiasta: jo havia salvat un regne! La meva amenaça havia enfosquit els seus cors, i ara el meu decés els restauraria la llum. Només em calia morir per arrodonir una gesta d’activisme social que mil oganitzacions no governamentals no haguessin pogut emular. Crea pors, lluita contra pors. Aquesta és la major gesta dels governs contemporanis, em va dir el Jordi, i no ho hauríem pogut fer sense la teva grandesa. Això em va tocar la fibra.

Mentre em clavava l’espasa només vaig lamentar que no s’hagués confiat en mi d’entrada, perquè de saber ben bé en què consistia el tracte, no hagués començat aquest relat en primera persona, que ara queda com estrany parlar des de la mort. Però ell em va dir, amb la cara congestionada de l’esforç de travessar les escates amb l’andròmina aquella (¡pobre!), que així queda més provada la meva benevolència inicial i que, si hi ha una investigació posterior, es podrà aclarir que jo mai vaig ser part del complot. Si n’era, de convincent, el Jordi.

Altres articles de Arià Paco

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.