No mireu més la televisió.

Potser és una aliada del poder o potser ho és del poble, però com sigui, no us convé.

Ha caigut un avió, i amb aquest article no pretenc minimitzar en absolut la magnitud de la tragèdia. Això, per endavant.

No em vull imaginar la reacció dels directors de programa a mesura que més coses s’anaven sabent del cas de Germanwings. Quina llaminadura! Què dius, es va tancar voluntàriament? Excels! Això la gent ho vol sentir. Frisa per saber-ho.

El cas s’ha narrat per les televisions amb una exaltada morbositat que em fa una mica de fàstic (quina mena d’espectador és el que consideren mitjà? una espècie de sàdic misàntrop?). “Per part dels familiars de les víctimes només hem obtingut silenci i hermetisme”, deia una periodista mentre el Marcel Puig i jo dinàvem. “Només faltaria, voltors, colla de voltors!”, va cridar el Marcel exaltat.

S’ha narrat amb morbositat, però, sobretot, s’ha narrat amb reiterada obstinació. Hom estaria temptat de dir que a ningú li interessava res més, aquesta setmana -o tal vegada que no ha passat res més. Sabíeu que el PP ha aprovat finalment la llei Mordassa, aconseguint, malgrat les reticències dels físics, un viatge efectiu enrere en el temps? Els policies tornaran a ser grisos, i la repressió en una manifestació tornarà per fi al nivell de la dictadura! Però aquesta fita no ha estat elogiada pels mitjans, ves quin greu. Estaven massa ocupats amb el cas de Germanwings.

I si ens preguntem ¿per què ho fan, això? ¿per què investiguen fins la morbositat, i condemnen els espectadors a passar hores sentint si es farà o no pública la llista de víctimes o si van estar 8 minuts o 10 segons cridant i patint, mentre eviten parlar d’una llei que ens afecta a tots immensament?, sembla haver-hi dues respostes possibles, i honestament no sé quina prefereixo.

Primera resposta: podria ser que feliçment el sistema veiés en aquest accident una tempesta de fum i focs artificials en què submergir l’espectador de nou, un joc de mans que el distregui dels problemes reals -com ha passat històricament amb el futbol, i recentment amb el jihadisme i (deixeu-me dir-ho!) l’independentisme… Aquesta possibilitat la vaig suggerir en l’article del mes passat, que sí, és un conte, però sí que parla una mica de terrorisme, eh? En tot cas, segons aquesta resposta els mitjans estan conxorxats amb el poder, i ens obstrueixen la mirada a propòsit, en un autèntic complot contra la democràcia ben informada. Aquesta perspectiva no és bonica, però és reconfortant, perquè l’espectador és la víctima, i els culpables són els poderosos! Visca!

Ah, però no tot és tan senzill. És possible una segona resposta: tal vegada el que passa amb la televisió és precisament que és implacablement democràtica. Que ha abandonat els criteris d’objectivitat periodística en favor, precisament, del que la gent vol veure. Després de tot, si un programa parla de catàstrofes en to morbós i un altre informa objectivament i freda sobre política, i el primer té el triple d’audiència que el segon ¿no és això un indicador fiable del que interessa a la gent?

En aquest cas, ¿com podem queixar-nos del que la televisió ens mostra, si és el que la clientela desitja? Qui som nosaltres per demanar rigor quan la majoria opta per l’espectacle?

No sé si tenim res a dir, la veritat. Així que sols puc dir que, o bé perquè és còmplice del poder i ens enganya, o bé perquè és democràtica i populista i ens anestesia, no mireu més la tele.