Dimecres, 13/5/2015
1124 lectures

De rates i altres gàbies

Fa poc vaig llegir que algú havia reelaborat un famós experiment sobre rates i drogues.

En la versió inicial, unes rates tenen dues menjadores de les quals alimentar-se. En una d’elles hi ha menjar de rata -el que sigui. En una segona, hi ha una droga addictiva i tòxica, que en última instància és letal.

Les rates destrossen la seva vida prenent aliments de la segona menjadora fins, eventualment, morir. Sens cap mena de seny. Es conclou que no són capaces de controlar els impulsos neuronals addictius, que no hi ha res a fer, són mers animals idiotes. Ni tan sols la vida venç el poder de la droga.

A algú se li acut, com deia, reelaborar l’experiment. Ah, que aquestes rates estaven tancades en una gàbia amb dues menjadores? Doncs mantenim les dues menjadores, però ampliem l’espai, introduïm més rates, de sexes diferents, instal·lem aquesta espècie de sínia, altres atraccions… un parell de joguines…. Voilà! Què dius, les rates ja no mengen de la segona menjadora? Ara mengen del sa, i no es destrossen la vida amb la droga? Fascinant! I això que semblava un experiment d’allò més ben dissenyat!

Sentir aquesta comparació em va resultar inspirador. Vaig intentar fer un impossible exercici d’empatia i caracteritzar (amb trets humans, sí! Per què no?) les rates. Me les vaig imaginar, en el primer experiment, solitàries i deprimides. Consumint droga perquè no tenien res millor a fer, perquè la seva vida no anava enlloc, estava concebuda com un mer producte de consum, el rèdit del qual era el plaer. Quin sentit té no abandonar-se al plaer, si no tinc literalment cap altre i major fi que justifiqui els meus esforços vitals, que em consoli dels patiments?  Que humanes em van semblar les rates drogaddictes. Em van semblar talment rates llegides contemporànies, habitants de societats de consum, desvinculades de les comunitats, no sabent veure més fins que els propis, incapaces de teixir allò que les havia fet humanes (eh… sí, fa estona que no parlo de rates). 

A aquestes rates d’avui en dia els (ens) falta allò que ens ha dut on som: la comunitat. Amb tots els seus valors, irracionals però confortants, amb el seu relat que construeix una identitat i un sentit més enllà dels individuals. Les rates que estan soles no tenen tradició, ideals compartits… cap d’aquestes coses que avui en dia fa una mica d’angúnia però, notòriament, poden ser un contrapès al reclam curt-terminista del plaer individual.

M’imagino algú que fa un tercer experiment amb les rates: els instal·la un complicat i dolorós laberint d’esforços al qual no tenen cap necessitat d’entrar, però que té una dubtosa virtut: cada vegada que el completen obtenen un val que els permet gastar, des de la gàbia, una botiga de coses que no necessiten. I les rates, que de nou, no tenen altres motivacions, comencen a somiar en aquests productes, a viure per ells...

Quants maldecaps no tindrien les rates si poguessin, si tan sols poguessin, ser part de la comunitat al seu voltant!

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.