Dilluns, 5/1/2015
1490 lectures

Infoxicació

Durant uns segons m’adono que, si tanco els ulls, no em poden fer oblidar. Si aconsegueixo arribar fins a la taula amb els ulls closos, si me’n surto de no mirar enlloc ni escoltar res, potser podré escriure-ho:

Finalment van demostrar ser més, molt més llestos que nosaltres.

El que feien era tan absurd, i la injustícia de tot plegat era tan a l’abast del més lent i desatent dels processos mentals, que van decidir que la solució era no deixar-nos pensar a base de fer-nos processar. Emmudir-nos a crits.

Cap gran rajola blanca on projectar el nostre pensament. Cap temps, cap espai per reflexionar sol i treure conclusions.

I les parets les van empaperar completes, de frases i estímuls, ni un pam sense mot.

I dels fanals penjaven promeses i eslògans i notícies i lletres de cançons i metàfores de poemes antics que s’havien convertit en soroll enmig del tsunami d’idees.

I les finestres no eren transparents, sinó opaques pantalles que ens bombardejaven amb tones d’informació que mai haguéssim pensat a demanar però que agraíem irreflexivament. Com pot ser dolent saber més?

També van fer paraula de l’asfalt, els vagons del metro, les fulles dels arbres del parc del veïnat.

Quan vaig trobar que els prestatges de la meva habitació també estaven abarrotats de mots, mots en dispositius electrònics i en gruixuts manyocs de fulls que contenien sèries ordenades de paraules, repartides homogèniament i amb marges i anunciades per un índex premonitori, vaig saber que mai més tornaríem a pensar.

I llavors una petita caixeta al mig del menjador va projectar el rostre somrient d’un senyor a la meva ment.

I si parlava, potser deia, no pensis, vine amb mi. Però no recordo si parlava. No recordo com he concebut que hauria d’acabar aquest text si fos escrit en un món en què sóc prou mentalment fort per vèncer l’ofensiva de la informació. Perquè just en aquell moment he entès el que han fet, i amb els ulls closos i una concentració rabiosa m’he promès d’escriure-ho i denunciar-ho, i he sabut que només la consciència podia salvar-nos i que ho havia d’escampar abans que fos massa tard. I mentre m’acostava a l’estudi per agafar un bolígraf una lleugera vibració a la butxaca ha pertorbat el meu caminar i les meves idees han mort sepultades sota les paraules que el mòbil em parla.

Altres articles de Arià Paco

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.