La crítica en temps de coronavirus

El codi penal francès de 1791 va restablir la decapitació com a pena de mort que Lluís XVI havia abolit pocs anys abans. La introducció de la guillotina va permetre posar fi a la tortura en públic i a la diferenciació de classes socials, establint un sistema més igualitari. La guillotina decapitava de forma ràpida, segura i indolora, acabant a la vegada amb els errors que produïa la decapitació tradicional realitzada a mà per un botxí, que en ocasions fallava el cop sense causar la mort immediata. Va ser el metge i diputat de l'Assemblea Nacional, Joseph-Ignace Guillotin, un il·lustrat de la seva època, qui va proposar l'ús de la guillotina a l'Assemblea legislativa. Guillotin era contrari a la pena de mort, però per tal d'humanitzar la decapitació, va fer ús dels valors il·lustrats proposant l'ús de la guillotina per tal de suavitzar la barbàrie de la seva època: la pena de mort tornava amb la revolució francesa i els valors il·lustrats la positivitzaven.

Positivitzar significa donar caràcter d'útil, pràctic, beneficiós. La positivització, contrària a la negativització, rendibilitza, i és un fenomen cada vegada més estens tant al treball com a les relacions socials, i per extensió a les diferents associacions i pràctiques polítiques. La critica, que assenyala, és cada vegada menys acceptada, perquè rebutja, perjudica, no és útil. La crítica, un exercici bàsic per a veure i fer veure no aporta, no rendibilitza, sinó que atura, bloqueja, permet pensar i auto-pensar-se. Per tant, negativitza. La crítica en temps de crisis, com el coronavirus, encara és més rebutjada perquè davant la càrrega d'emocionalitat negativa no acceptem veure més negativitat. No obstant, la crítica que positivitza, és a dir, aquella que aporta, que és útil, que construeix perquè no negativitza, es permet. Així ho veiem quan els representants polítics, de diferents ideologies, aixequen la bandera del “ara no toca”: de dreta a esquerra, la crítica que assenyala és rebutjada i es demana crítica propositiva o, millor, deixar-ho per a més endavant. La negativitat, el crit que assenyala queda exclòs, marginat a la individualitat.

El filòsof sud-coreà Byung-Chul Han utilitza la idea de positivització per referir-se a les noves formes de control social del neoliberalisme. Segons el filòsof, la cultura neoliberal és la cultura del “like”, de les emocions positives, essent aquest el mecanisme que permet sotmetre les voluntats de les persones a la voluntat de sistema de dominació neoliberal. A les xarxes socials, per exemple, les expressions individuals i col·lectives busquen ser positivitzadores, així com la crítica política quan busca ser propositiva: des de les relacions socials a la crítica policia, la positivització de les emocions és el mecanisme que impera. La part fosca, però, és que la positivització de les emocions permet conduir la voluntat dels individus, com fa la publicitat: no es tracta d'assenyalar fets, sinó de consumir emocions. El neoliberalisme actual funciona gràcies a la psicopolítica de les emocions, és a dir, gràcies al domini dels individus a través de les emocions.

La major part dels partits polítics, independentment de la seva ideologia, es regeixen per la positivització de les emocions basant-se en el consum: busquen el “like” de les seves accions, proveir al votant de positivitat. Aquesta provisió, però, no té l'interès real per la política, sinó per satisfer als seus votants: tota acció ha de rendibilitzar. La major part dels partits polítics de la cultura neoliberal actuen segons el neoliberalisme: immersos en una campanya constant, no busquen transformar la societat segons la ideologia que defensen, sinó abastir al conjunt de votants d'emocions positives. Per això la crítica que assenyala és cada vegada menor en els discursos polítics i guanya terreny la morbositat, perquè no assenyala, només enfada, excita als excitats, alimenta als fanàtics: la morbositat rendibilitza perquè contribueix a construir el relat d'aquells que ja el tenen construït i, per tant, és positivitzant.

La cultura neoliberal margina la critica i amb la seva marginació també s'exclouen els discursos de contra poder. La crítica en temps de coronavirus és estranya, intempestiva, ens hem desacostumat a la negativitat de les emocions i només la trobem en la individualitat d'alguns individus, un crit que es perd en la immensitat d'informació del segle XXI. La crítica, però, ens serveix per evitar el shock. Per a Milton Friedman, un dels pares del neoliberalisme, l'estat social de shock després d'una crisis és l'oportunitat per a una nova impregnació neoliberal. Després de qualsevol crisis els individus es troben en un estat de commoció tan greu que cerquen encara més positivitat. Així, l'estat de shock és l'estat necessari d'actuació del neoliberalisme perquè desarma als individus, fins al punt de fer possible la seva submissió voluntària a una reprogramació radical. La cultural neoliberal intenta desarticular l'assenyalament de la crítica, perquè aquesta manté despert, conscient: quan la critica assenyala, desoculta, i la desocultació permet generar discursos alternatius a la submissió que mantenen en estat d'alerta constant. La negativització de la crítica atura la rendibilitat de la positivització, permetent repensar el present, condició de possibilitat de tot contra poder. Així, lluny de negar la vida, la negativitat manté la vida en vida.

Martin Heidegger es va preguntar quina tasca li quedava encara reservada a la filosofia, després de perdre el seu sentit tradicional, i la resposta va ser breu: donar llum, desocultar, és a dir, la crítica. Els valors il·lustrats van posar molta èmfasi en la crítica perquè aquesta assenyala, permet veure allò que sense ella quedaria ocult. Però malgrat donar llum, la crítica negativitza perquè deixa en evidència, i l'evidenciar no construeix però sí genera malestar emocional: avergonyeix. Guillotin, tot i ser un il·lustrat de la seva època, no va voler fer ús de la crítica i per no fer-ho, va contradir els valors il·lustrats amb la guillotina. Avui la positivització de la crítica política és hegemònica en la cultura neoliberal, però aquesta no és sinònim de vida perquè sovint referma el relat dels que ja dominen, deixant a les fosques la vida. La positivització de Guillotin va suposar la mort de milers de persones. Paràbola? La manca de crítica negativa en el temps present d'una crisi potser sigui l'inici d'una nova barbàrie demà.

2 Comentaris

P

Pau

Montbui

3 de maig 2020.14:55h

Respondre

Juan Carlos,
Felicitats per aquest article, és brutal !!!
La Crítica que assenyala culpables i avergonyeix als còmplices socials, es innerent de la gent amb caràcter i valors d’intolerància... Llegir més a les injustícies socials.
No faràs canviar d’opinió a les persones amb AACC perquè és un tret de la seva personalitat i la societat del like, a qui diu les veritats, fa perdre les amistats o l’estigmatitza !
Societat positivista, societat d’injustícies i sense valors!!!

juan-caldito

Juan Carlos González Caldito

Igualada

6 de maig 2020.21:56h

Moltes gràcies Pau! Seguirem pensant, escrivint i assenyalant: com deia aquell, llums i taquígrafs, però sobretot reflexió!

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.