La primavera maleïda

D'aquí a uns anys potser ens haurem sobreposat a aquestes setmanes —mesos, ja— d'angoixa i dol. El coronavirus tal vegada serà un mal record. En els processos de selecció o contractació es mirarà amb recel o ironia els arquitectes i advocats de la promoció del 2020 perquè es van treure el títol en circumstàncies excepcionals. O no. Seran ben poques les bromes que ens podrem permetre quan pensem en aquests mesos. La primavera és una època de l'any en què traiem el cap, comencem a omplir les places i els carrers. Les fires sovintegen més, com els concerts, les excursions, les festes... Aquest 2020 ha canviat el curs de la vida. L'hivern ha estat menys rigorós que els altres anys. I des del 12 de març, quan la primavera era a tocar, cada dia ha estat com un dilluns d'hivern. O pitjor, sense els crits dels nens i nenes que van a escola esquitxant la rutina, o sense els avis als bancs dels parcs, o els carrers. La primavera del 2020 és una primavera maleïda d'inici, sense cap de les connotacions bones que té aquesta estació de l'any. Serà un any sense primavera, ni potser estiu. Un any amb una tardor permanent i depressiva.

Ens llevarem d'aquest malson sense molts dels nostres avis i àvies. A més d'aquesta ferida, la dels que ja no hi són, hi haurà la de les relacions trencades i els contactes perduts. Aquest tràngol inspirarà a poetes i escriptors a parir subproductes. Tindrem sèries i pel·lícules, unes basades en la tristesa de la reclusió i altres en el caos o en l'heroisme dels sanitaris i sanitàries. Hi ha una certesa objectiva. En sortirem amb menys drets, amb menys recursos i amb gurús de l'economia insistint que "ens hem d'ajustar el cinturó". No hi ha res com el discurs cataclísmic actual per preparar a la gent per fer sacrificis. Més. Fa deu anys amb l'excusa que s'havia viscut per sobre de les possibilitats. Ara, que caldrà recuperar allò perdut. No sorprendrà a ningú que els principals encarregats de "recuperar " seran treballadors, petits autònoms, etc. Que el desastre d'ara serveixi per replantejar com es fan les coses o bé escoltar de nou alguna gracieta d'"ajustar el cinturó" dependrà de si hem fet algun aprenentatge.

El coronavirus no és un missatge de la naturalesa per dir que "parem" o un senyal diví per forçar-nos a canviar el món. És una (merda de) malaltia, una plaga inesperada que farà del 2020 un any antipàtic i de mal record. Aquesta primavera ha quedat maleïda des d'un bon començament. Una primavera apagada i sinònim de dol i mort. Gairebé tan horrorós com la pèrdua dels que estimàvem és el que pot suposar. El coronavirus serà una excusa per prendre el pèl a la majoria de la població amb més control governamental i més restriccions en els drets i els serveis socials. Si volem, clar.