Dimarts, 13/4/2021
1426 lectures

Les coses van com van. I a vegades, no poden anar pitjor.

La mare, separada des de fa anys, malalta i sense una feina que pugui fer. I la filla, d'uns setze anys, estudiant, amb vocació per la música i el cant, ara, amb problemes delicats a les cordes vocals que fa temps la neguitegen. I per si tot això fos poc, una caiguda ha deixat a la nena adolescent, per uns quants temps —li diu el metge—, entre el llit i una cadira fins que es recuperi. No pot sortir de casa ni tornar, de moment, als estudis i menys encara als de piano.

Viuen, les dues, en un petit pis d'un carrer estret on el sol gairebé no entra. Les humitats no ajuden gens a les malalties de totes dues. Com que no pot treballar la mare, les dificultats s'acumulen dia rere dia perquè els miracles no existeixen i els malsons es van superant com es poden. Mai han deixat el somriure quan se'ls hi pregunta i la resposta és sempre la mateixa: Anem fent ...

Segurament no hi ha cap altra resposta, ni cap altre futur a la vora, que aquest resignat, anem fent. Viure sota mínims, no permet paraules més esperançadores. Anar fent, per amagar, si es pot, l'angoixa que esdevé una altra malaltia afegida.

Passen, a poc a poc, els dies, els mesos. La vida és molt més lenta quan les coses no van bé i arriben els problemes de salut, sense trucar a la porta. La desesperança s'apodera aviat dels cossos i també de les ànimes. Anem fent... diuen. Però la mare pateix sobretot per la filla que no pot seguir, per ara, els estudis de cant i de música.

Diuen que la filla té bona veu i condicions per ser una bona intèrpret. L'apassiona el piano, tot i que entén que no el pot tenir. Hi ha necessitats més urgents a la casa. La il·lusió, però, pot més que els pronòstics mèdics, a vegades.

I la filla adolescent, per no perdre l'agilitat dels dits, s'ha fet un teclat de paper. Ha dibuixat curosament totes les tecles. Les blanques i les negres. Totes. I tantes hores com pot, estén el paper sobre la taula del menjador i practica amb els dits, melodies que no s'escolten. No hi fa res. Ressonen sense fer soroll els ritmes. I segueix movent els dits sobre el teclat de paper, insonor només de cara enfora, però amb una força immensa per dintre. Hores i hores com a obligat exercici. Totes les hores possibles que ella mateixa s'imposa.

Si un dia la noia arriba a ser el que somnia, tal vegada no parli mai d'aquest passatge de la vida. Potser, per això, en saber la història que ens han explicat i ens impressiona, imaginem el seu primer concert -que pot arribar qualsevol dia o qualsevol nit de lluna- amb el teclat autèntic d'un piano negre. I la gent aplaudint-la, sense saber res d'un teclat de paper tantes hores resseguit i sent gairebé una nena.

Hi ha camins llargs i somnis que poden semblar impossibles. Qui sap si un teclat de paper acaronat hores i hores a la llum d'una finestra, els està fent possibles.



Altres articles de Carles Maria Balsells

3 Comentaris

M

Marisol

Igualada

15 d'abril 2021.17:13h

Respondre

Bonica reflexió que reflecteix el que s’anomena resiliència. Situacions tristament molt properes a casa nostra. Per als que escolteu la ràdio, casos com aquest ens els explica sovint, per... Llegir més exemple diumenge passat dia 15 el gran autor de músiques de pel-lícula, Alfred Newman. Podeu recuperar el programa a ”El violí vermell” a www.catmusica.cat

M

Manel i Assumpció

Igualada

14 d'abril 2021.15:29h

Respondre

Entendridor, frepant i a la vegada preocupant article Carles M. de la realitat que ens envolta i que malauradament sembla que en aquests moments que estem vivint es van incrementant i hem de... Llegir més denunciar.

Veiem que les ajudes socials per diferents circumstàncies no arriben a qui realment els fa falta i això dona molt que pensar, havent-hi molta gent que ho està patint al nostra voltant.

Quin exemple de perseverança i sacrifici d’aquesta mare i d’aquesta adolescent que ha de practicar en un teclat fet de paper per poder desenvolupar la seva passió pel piano, el cant i la música.

Que tot aquest esforç de supervivència es pugui convertir l’abans possible en un esdevenidor, esperançat i prometedor.

Aquests articles, ens fan pensar i sovint remou-re el tipus de societat que estem compartint.

Moltes gràcies Carles M. per aquesta especial sensibilitat que reflecteixen sempre els teus escrits, ens agrada llegir-los i compartir-los.

Salutacions i una forta abraçada.

C

Carles Domenec Huddlestone

IGUALADA

14 d'abril 2021.10:12h

Respondre

Un cop més, Carles, ens ajudes a començar el dia amb la teva reflexió plena de realisme, positivisme i esperança. Gràcies !

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.