Dimecres, 18/9/2024
944 lectures

Igualada en l'horitzó

Quan enfiles la nova sortida de la ja no tan nova ronda sud, dirigint-te, suaument i reposada, vers la riba de l'Anoia, riu submís, tranquil i espès... mentre hom es gronxa en les suaus corbes d'asfalt negre, peraltat i amb la clenxa ben marcada, vers la insigne vila d'Igualada i, després d'un gir ben marcat a la dreta, s'endinsa fermament en el pont d'imitació de Calatrava... Una idea omple la imaginació del calesser mecanitzat, sol o acompanyat: però quina és aquesta merda de ciutat?!? On coi sóc? On he arribat?

Perquè el primer que veu el viatger és la façana de la ciutat. Una façana abandonada, que cau a trossos i que fa ganes de girar cua a la rotonda que hi ha sortint del pont, i ni tan sols abaixar les finestres fins a arribar a Valls, on s'acaba la carretera. És una façana que fa honor al nom del barri, el rec. "Aigua va!" Que deien abans. Com tot continuï igual, els runners que encara circulen per la vorera edificada ho hauran de fer amb casc, no fos cas que els caigui un tros de totxana a la closca. Avui, en comptes d'abocar-hi aigües residuals de les blanqueries, les mateixes fàbriques s'aboquen elles mateixes al rec. Deu ser cosa de l'autogestió.



De totes les entrades a la capital de la comarca, aquesta s'emporta la palma, el palmó, el palmito i l'englantina d'or a la promoció de la ciutat, que ja és dir. Promoció en tant a les coses que no cal posar a l'entrada d'enlloc. Perquè allà on a qualsevol llogaret inversemblant —com a Alqueries del Niño Perdido, a la Plana Alta— hi trobem un cartell bonic, més o menys acolorit o una estàtua d'algú o a quelcom indígena i il·lustre, a casa nostra hi tenim edificis gairebé en ruïna, dos polígons que ensenyen als pelegrins a Santiago el que els espera a Logronyo i a Burgos, una recta en pujada amb l'asfalt en vaga de braços caiguts, i gairebé totes en pujada.

Fa ben bé l'efecte com si, en el millor dels casos, es posessin les coses difícils al qui arriba. En el pitjor, sembla que s'intenti que no pugui entrar! Si no és per cansament físic —la majoria són pujades llargues--, per cansament retinal de veure zones d'indústria, actual o pretèrita i en desús. I no em malinterpretin els industriosos, que a casa estem molt a favor de tot allò que faci oloreta modernista --bé, el tema dels efluvis de les blanqueries i la manca d'higiene personal de l'època, tampoc tant, no ens passéssim--, però ja m'enteneu.

La més amable, potser, és la rotonda on desemboquen el carrer Almeria i l'avinguda d'Àngel Guimerà. Potser per això és el lloc que van escollir els rotaris per posar-hi la seva placa. L'avinguda de Montserrat està ben florida, però torna a ser costa amunt. I anar sempre en pujada cansa i fa malbé els embragatges. I pel camí de les Guixeres entres avall que fa baixada i, potser depenent del moment del dia, es té una bona vista de la ciutat amb el sol amagant-se darrere la Tossa.

L'orografia és la que és, però es pot adequar l'entorn urbà. De fet, la política municipal va d'això, de gestionar l'espai i l'entorn urbans per millorar la vida dels qui hi viuen. L'entrada pel pont nou pot oferir una visió impressionant del passat industrial igualadí, però requereix una intervenció. Una ciutat que vulgui ser dinàmica no pot permetre's tenir tal quantitat de terreny en desús, aprofitant-lo a mitges dos, tres o cinc cops l'any.

Dinamisme és moviment. El moviment, a vegades, comporta una mica de mareig. Però un cop t'hi acostumes ja no es nota. Amb el panorama visual passa exactament igual. Que quan ja s'ha vist mil vegades el mateix, cada dia, esdevé transparent i te n'oblides. No ho hauríem de fe. Per què amb la vista des del pont nou, i aprofitant la frase nostrada, caldria preguntar-se qui, estant bé del cap, voldria imitar aquesta Igualada?

Altres articles de Arnau Fuentes

2 Comentaris

A

Antoni

Igualada

27 de setembre 2024.15:33h

Respondre

Al Sr autor de l’article, dir que ja que parla de la merda de ciutat d’Igualada, que faci servir la merda de paraules que corresponentment deuen tenir, i no digui blanqueries, sinó adoberies.... Llegir més D’altra banda, al Sr Eduard, que reclama un POUM. No li falta raó, però com s’ha de fer un POUM? Amb quins recursos? I no parlo del POUM en si, sinó de la realitat que emana del Poum. Suposo que és conscient que una nova reordenació urbanística es fa en la mesura, en la que el sòl que reurbanitzem tingui valor. Jo volto per Igualada, i veig a les parts altes solars buits, on s’hi podrien fer habitatges, i en zona urbanitzada, que no es venen, per tant, que no deuen ser rendibles o deuen tenir la rendibilitat suficient per fer-hi pisos. I parlem de pisos, els solars dels quals tenen més repercusió que els solars de fàbriques o locals. En el seu dia, ja hi va haver algú que suposant que el valor del sòl era una barbaritat, va fer un POUM, i li van fotre als morros (o als bigotis, per ser més precisos). La veritat, és evident que calen mesures, però si us plau, als polítics, que siguin del color que siguin, si pacten un nou POUM, sobretot, que siguin realistes. Que no facin volar coloms, que parteixin d’un principi de realitat.

E

Eduard Ruiz

Igualada

22 de setembre 2024.09:22h

Respondre

Sí, Arnau, la primera impressió a l’entrada d’Igualada por el nou i flamant accés sud ha de ser depriment (no tant als que ja estem familiaritzats, acostumats, a transitar pel Rec ... Llegir més en les darreres dècades).

I això només és la “façana” del declivi industrial d’Igualada, llevat de molt honroses excepcions d’empreses que han sapigut posar-se al dia i competir arreu del mon.


El cas és que els temes de “fons” no s’aborden des de l‘Ajuntament. Com he denunciat en varies vegades quan surt el tema, farà més d’un any de les eleccions municipals, i els temes transcendentals, com de l’APROVACIÓ de un nou POUM (Pla d’Ordenació Urbana Municipal) , “el més calent és a l’aigüera”

L’actual POUM de Igualada data dels 1986 (més de 38 anys !!!), i des de llavors han canviat molt les circumstàcies econòmique i socials. Només cal donar-se un volt pel Rec i altres carrers amb edificis d’antigues fàbriques avui en desús.

Recordem que el POUM és l’instrument de planejament urbanístic bàsic per a l’ordenació integral del integral del territori d’un o diversos municipis comprèn necessàriament:
1. La classificació del sòl que vincula tot el del territori planejat amb un destí urbanístic bàsic així com amb el corresponent règim jurídic.
2. La definició dels elements fonamentals de l’estructura general de l’ordenació urbanística del territori planejat, és a dir les vies de comunicació principals, ús residencial o d’activitat econòmica, els equipaments i serveis comunitaris més rellevants i les zones verdes o lliures, etc.
3. La fixació del programa per al desenvolupament i execució de les corresponents previsions, així com el període mínim de vigència del mateix pla.


A més de polir la façana de molts carrers de la Igualada sud, tindria de ser un instrument, per remuntar el DECLIVI INDUSTRIAL de l’Anoia, amb una indústria innovadora, eficient, sostenible, creadora de ocupació de qualitat. en benefici de la gran majoria de la població (particularment el més vulnerables social i econòmicament.).

Tant debò les diferents formacions i grups polítics, govern i oposició, siguin capaços de practicar el DIÀLEG, PACTE i CONSENS en temes tant cabdals, pel present i futur.

Masa demanar, somiar ?. Es va iniciar nou cicle de 4 anys, i els mesos, anys corren. Veurem el balanç que resulta ....

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.