L’èxode de Twitter —ja fa més d’un any que li van canviar el nom, però seguim anomenant-lo igual—, el degoteig, va convertint-se en un doll. Petit, però constant. Diuen, diuen, que els usuaris de la xarxa del senyor Musk minven a un 14% mensual. De la sortida de Twitter ja en vam parlar, en aquesta columna. Un dels darrers grans usuaris en dir que marxen ha sigut el diari de Manchester, The Guardian. Fent honor al seu historial, el que diuen que fan no és del tot veritat. No marxen. Han dit que "deixaran de publicar-hi". És a dir que no tanquen el compte del tot, només deixaran de publicar-hi. Al final és el mateix que ha fet l’alcalde Collboni. És un sí però no. Una mica com nedar i guardar la roba, per si algun dia Twitter deixa de ser «tant fatxa», tornar-hi i no perdre seguidors.  

Imatge d'Austin Chan a Unsplash

 
Però el problema no és que Twitter sigui fatxa —els fatxes sempre són els altres—. El problema de Twitter és el model. Amb aquesta mena de models, el que importa és la base d’usuaris. Si el compte no desapareix, continua engrossint la columna «actius» del balanç anual. I això és el que Musk esgrimeix per fer valer el seu poder d’influenciar amunt i avall. El poder, en part, és la capacitat d’exercir influència o coerció en altres persones. Quan no tens ningú que t’escolti, el teu «poder» desapareix. També està demostrat que quan deixem de prendre’ns seriosament als grillats, tots esdevenim molt més lliures.

Ja fa un temps que han començat a sortir estudis sobre la malevolència i perniciositat —¡alça!— d’aquesta mena de xarxes. No només pel que fa als algoritmes o la fragmentació i polarització polítiques. Les persones ens neguem a abolir la privacitat i busquem sempre formes diferents de connectar amb aquelles persones que ens resulten interessants. Mark Zuckerberg va errar, i així ha acabat.

Però el somni de Zuckerberg, Musk i els seus amiguets no és portar-nos el foc dels déus en forma de llibertat d'expressió. És la de crear una sola «plaça digital», un sol lloc d'interacció. En aquest lloc, tots, tota l'estona, hauríem d'esventar les nostres opinions sobre absolutament tot, mentre ells controlen la conversa. Perquè qui controla el mitjà, controla la conversa. Repetiu amb mi: qualsevol arquitectura d'informació amaga a una estructura de poder. I les xarxes, com deia Sazatornil a La escopeta nacional, «pagant eh, ¡pagant!».

Feu-vos aquesta pregunta: ¿és necessari tenir opinió sobre absolutament tot, i fer-la pública a tot arreu? ¿Per què? ¿Aporta alguna millora en la societat? ¿Per què? Són dues preguntes, però intenteu respondre el perquè. I intenteu respondre unes cinc vegades cadascuna, cada cop amb una resposta diferent.

Als qui esteu pensant a deixar de publicar a Twitter (o a Instagram, o al que sigui), us dic que sigueu valentes i valents. Tanqueu el compte de veritat, que tan sols són tres clics més. El vostre ego patirà uns dies, però és la manca de dopamina inicial pels «likes» i les carones somrients. Són uns dies una mica complicats, però a llarg termini sereu més feliços. Per començar, deixareu de llegir el discurs, inversemblant i estantís, del caos i de la desesperança perpetus, què és un discurs que sorgeix d’una societat malalta. I és un discurs que no té cap mena de relació amb la realitat europea. Com diu James Marriott, abandonar les xarxes socials ens calmarà a tots. Malgrat alguns dels seus triomfs, els executius de Silicon Valley no han aconseguit imposar la seva utopia del caos infinit, a través de connexions sense cap mena de privacitat, i per la força.

De Twitter, com de la vigorèxia, se’n surt. Teixiu xarxes socials de veritat, amb altres humans. Perquè la humanitat ha de ser el centre i l’objectiu de tota activitat humana. ¿Us sembla una cosa òbvia? ¿Per què? Contesteu cinc vegades.