Des de fa uns vint anys, em dedico a l’edició, correcció i traducció de textos. De   tant en tant, però, se’m presenta l’oportunitat d’escriure algun article sobre cinema a la revista L’Avenç. M’interessen, sobretot, algunes sèries de televisió: són, per mi, una nova manera de tornar a explicar històries clàssiques (o arguments universals). Però, per descomptat, el cinema també m’encanta, i durant els dos últims anys vaig fer un màster sobre estudis de cinema i audiovisual contemporanis. Una manera de posar-se al dia i, sobretot, de descobrir pel·lícules apassionants i de les quals no en sabia res.

Una d’aquestes troballes és Gun Crazy (El dimoni de les armes, 1950). Dirigida per Joseph H. Lewis, el guió, esmolat i modern, el va escriure Dalton Trumbo, que, en aquells anys, s’havia d’ocultar sota un pseudònim per esquivar les bales –ben reals– de la caça de bruixes. És una pel·lícula de sèrie B que, tot i el baix pressupost amb què va comptar, conserva, encara avui, els elements més interessants i pertorbadors del cinema negre. Hi ha un amor apassionat i destructiu, hi ha una violència (aquest “dimoni de les armes”) que no necessita escenes espectaculars per fer-se present i per interpel·lar-nos. El director troba la manera d’explicar-nos, amb escassos recursos, una història tràgica i plena d’energia. Al final, nosaltres, com a espectadors, compartim les passes incertes de la parella fugitiva, que busca, inútilment, un camí per fugir de la boira espessa.  

En aquest enllaç podeu veure una escena del film.