La pel·lícula del tresor: La Mireia Rubio recomana "Un lugar en el mundo" d’Adolfo Aristarain

Mireia Rubio (1972)

Treballo redactant informatius, visc escrivint, estimant molt i alçant la veu per defensar els DD HH. Intento aturar-me sempre que puc per ser conscient que només sóc el vaivé d’una respiració. Escric contes per adults i he publicat les novel·les El abrazo náufrago (2007) i El tiempo del negro que veurà la llum entorn a Sant Jordi 2016. 

 

‘Un lugar en el mundo’, un lloc per a la utopia

Mentiria si digués quin va ser el motiu exacte que em va portar a l’Aula Magna de la UAB de Ciències de la Informació –on estudiava periodisme- a veure la projecció, però vaig veure clar que Un lugar en el mundo m’estava esperant; va entrar a la meva vida per donar una mica més de llum i coratge a una ànima utòpica i rebel.

El film d’Adolfo Aristarain, ‘Concha de oro’ a la millor pel·lícula al festival de Sant Sebastià (1992), em va ferir d’idealisme i realitat a parts iguals.

En la lluita de Mario (Federio Luppi), Ana (Cecilia Roth) i Nelda (Leonor Benedetto), el mestre, la metgessa i la religiosa encarregats de dirigir una cooperativa camperola d’una població argentina molt pobre, després d’un temps d’exili, vaig identificar una causa solidària compartida; la recerca d’alternatives per avançar en la igualtat i la justícia social.

En la visita de Hans (José Sacristán) el geòleg que arriba a la vall contractat pel cacic local (un especulador poderós), però qui aconsegueix fer-se amic dels cooperativistes per la seva honestedat, simpatia i carisma, vaig entendre l’opció dels que, mancats de fe o massa escèptics, han decidit, simplement, viure i deixar viure.

Des del primer moment, ens agafem de la mà del personatge d’Ernesto (Gastón Batyi) -fill de Mario i Ana- i és ell qui ens endinsa en la història amb la mirada neta d’un adolescent sensible als valors amb els quals ha estat educat, que tot just comença a entendre el món conflictiu dels adults i que viu el neguit del primer amor per Luciana (Lorena del Río) a qui vol ensenyar a llegir.

Dir que Un lugar en el mundo és una gran pel·lícula és quedar-se molt curta. Per mi és una obra magnífica, on no hi ha frase ni escena anecdòtica o mancada d’intenció. Cada diàleg i cada imatge ve a donar sentit als motius de vida dels personatges i a arrodonir un relat d’afectes i reivindicacions que llisca també per un pendent dramàtic i dolorós.

I ho fa amb un codi íntim, poètic i subtil per fer-nos còmplices dels sentiments dels personatges, per exemple, quan en Hans, el geòleg, ens parla del llenguatge de les pedres i ens desvela un secret: que només a les fosques podem veure la seva ànima…

I ho descobrim també en els gestos quotidians, en les mirades i en els silencis. En fets que semblen divertits, com les curses d’Ernesto a cavall contra el tren, però que ens parlen de la perseverança. I en la tria del llibre per ensenyar a llegir a Luciana La crida del bosc de Jack London.

Tendre, incisiva, intel·ligent, divertida, colpidora… Un lugar en el mundo m’ha acompanyat en el temps de tal manera que el nom d’Ernesto i Las Salinas, l’accent de la militància argentina, la generositat de l’amor, la fe i la ràbia… se’m van quedar enganxades en la pell de la memòria i en algunes de les coses que escric, com ara en la segona novel·la que estic a punt d’editar, El tiempo del negro.

Usted se me quedó en la utopía”, li diu el cacic a Mario. Però és que com aquest li explica al seu fill “cuando uno encuentra su lugar, ya no puede irse”.

 

 

 

3 Comentaris

R

Rafa Moya

Igualada

14 de març 2016.12:57h

Respondre

Gràcies Mireia per aquesta marevellosa recomanació

“Un lugar en el mundo” la vaig veure per primera vegada al cinema Kursaal a la sala de la primera planta als anys 90. Mai una pel•lícula... Llegir més m’havia marcat tant, mai.
Va ser com un vendaval d’emocions. Recordo que vaig sortir del cinema quasi corrent, sense mirar a ningú, sense esperar a la persona que m’havia acompanyat, totalment fascinat i plorant d’emoció. Una pel•lícula que com a tu m’ha marcat per sempre.
L’he tornat a veure desenes de vegades i sempre, sempre acabo plorant de l’emoció, perquè entre altres coses, sempre em fa plantejar-me un pregunta que m’arriba al cor, on es el meu “lugar en el mundo” i en ocasions i com tots em plantejo si l’he trobat o mai el trobaré.

R

Roser Claramunt

Anoia

11 de març 2016.10:41h

Respondre

Gràcies per aquesta entrada Mireia,
Si hagués d’escollir-ne una de totes les que he vist al llarg de molts anys, seria Un lugar en el mundo.
Em va agradar tant! És la única pel·lícula... Llegir més que, fins i tot, recordo la data que la vaig veure a Barcelona. Era el dia 1 de gener de 1993.

M

Mireia Rubio

Vilanova del Camí

12 de març 2016.17:48h

A tu per compartir l’emoció d’un dia inoblidable, Roser!

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.