Diumenge, 14/2/2016
2881 lectures

En la mort de Muriel Casals

La mort de Muriel Casals ens ha deixat desconsolats. Per la pèrdua mateixa, per la circumstància concreta que l’ha causat, per la injustícia de tantes absències que no ens podem explicar. Per l’abandó d’una companya de la primera fila en el projecte polític més important que ha viscut Catalunya en els darrers temps, per la proximitat necessària d’una victòria que, com ella, anhelem en un demà proper: un demà que el seu esforç ens havia ajudat a configurar en el nostre imaginari i en la nostra acció concreta, cada dia.

No ens sembla just que no pugui veure l’horitzó  que nosaltres, com ella, imaginem gràvid de llibertat, de justícia, d’il·lusió. Els altres, els escèptics, els freds, els derrotistes, els resignats, ens miren com la miraven a ella, amb un ulls oberts d’incomprensió, com qui contempla el deliri absurd del foll que posa la seva esperança en coses impossibles, en realitats fantasioses. Ens prenen, com a ella, per il·lusos, per somiatruites, mentre ens ofereixen com a alternativa petites i ridícules esperances d’un recorregut curtíssim, molt més cridades al fracàs que la nostra ambició potser desmesurada, però tanmateix a l’alçada del que es mereix la nostra gent i el nostre poble. Un poble que ha mostrat davant el món la ferma voluntat de centenars de milers de persones que s’han donat la mà festivament per reclamar el simple dret a decidir.

Això ens demanava sovint la Muriel, que fóssim capaços d’estar a l’alçada del repte. Com més ambiciós i més impossible semblava el nostre desafiament, més ens exigíem de nosaltres mateixos, de la nostra limitada capacitat de transformar la vida quotidiana i el destí del nostre poble. I ara que ella se n’ha anat, després d’haver assumit el desconsol, no ens queda altra cosa que seguir el nostre camí de manera persistent i tenaç, fins a arribar al port que ella sospirava de veure  ben de pressa.

Tothom guarda els seus records com un tresor amagat que ens reconforta quan el desànim ens sotja des de l’ombra del dubte. Jo em quedo amb els nostres esmorzars en aquell forn de prop de la plaça de Francesc Macià, quan imaginàvem contorns més precisos per al somni que anava prenent forma: «no som aquí per buscar un somni ―deia ella―: nosaltres som el somni».

Altres articles de Antoni Dalmau i Ribalta

2 Comentaris

A

Antoni Miranda Pallarès

Sant Martí de Tous

15 de febrer 2016.11:55h

Respondre

Gràcies Antoni,
Una veritat com un temple. Una dona que amb el seu saber fer, suau en la paraula però forta en el convenciment, encoratjava a qui l’escoltava.
Ha obert els ulls i ha destapat... Llegir més orelles dels encegats o hipnotitzats per la lluïssor i cants de sirenes que des del centre, de temps, ens van arribant.
Gràcies Muriel, moltes gràcies per saber-ho dir tan bé, tant curt, tant concís, però tant ple de contingut. Tindrem molt present el teu llegat.

A

Antoni Morros

Igualada

14 de febrer 2016.23:09h

Respondre

Escrit des del desconsol peró amb esperança. Molt bon article Toni. Nosaltres som el somni, certament. I no somniem truites perquè ens en sortirem. Quina llàstima que ella no ho podrà veure!!

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.