Contràriament al que pot fer pensar el títol, no parlo de la crisi econòmica. D’aquesta darrera ja en parlem tot el sant dia, i amb raó... Em refereixo ara a la crisi del sistema polític que regeix les nostres vides. Des que vam recuperar la democràcia a nivell de tot l’Estat, i des que vam recuperar l’autogovern a Catalunya, mai no havíem viscut una situació com aquesta. El descrèdit de les nostres institucions i del sistema de partits és profund, absolutament generalitzat.

El mal comença a dalt de tot. No cal ser monàrquic per admetre que, en el moment de la transició, la sortida que es va donar a la cúpula de l’Estat va constituir una sortida prou plausible en un marc polític que, en comptes de la ruptura que molts hauríem desitjat, va transitar de fet pel camí de la reforma. Fins i tot molts republicans es van deixar convertir en “juancarlistas”, ja que el rei va saber comprendre que s’havia de guanyar dia a dia la confiança d’un poble francament escèptic. Però avui això ha canviat radicalment, i la monarquia espanyola ha anat perdent suport popular en els darrers anys a tota velocitat, sobretot per culpa dels seus propis errors.

Pel que fa als grans partits polítics, és a dir, els que han tingut importants responsabilitats de govern ―els altres no sabem què haurien fet―, s’ha demostrat que, en graus més o menys intensos, tots s’han deixat guanyar per la corrupció i s’han finançat al marge de la llei. Pel que fa als que governen en l’actualitat, l’escàndol d’aquests dies del PP és majúscul, descomunal, i no hem d’oblidar que CiU, a més del cas Pallerols que s’acaba de tancar, està sospitosament amenaçada pel desenllaç del cas Millet i per la probable imputació del fill de Jordi Pujol d’aquí a pocs dies.

Si a tot això hi sumem el descrèdit del món judicial ―començant pel Tribunal Constitucional―, la ineficàcia de tota mena d’instàncies i òrgans de control i la manca de credibilitat de les pràctiques de govern més quotidianes, és natural que es produeixi una absoluta pèrdua de confiança de la gent, de manera que la magnitud de la crisi política que ens afecta és molt més gran del que hauríem pogut imaginar.

En vista d’un panorama tan desolador, els catalans ens hem començat a buscar un remei que, almenys en el pla teòric, podria donar resposta a una part del problema, encara que no a tot: la via cap al dret a decidir i la consulta sobre la independència. Però mentre esperem que això arribi, i fins i tot si el projecte arribés a bon port, cal des d’ara mateix una resposta enèrgica, radical, un replantejament a fons de tot el sistema polític que es va engegar a partir de la Constitució de 1978. Aquell marc polític s’ha anat deteriorant de manera ostensible davant els nostres ulls. Això ja no hi ha cap pedaç que ho arregli.

I una constatació darrera: tant com podem creure en la necessitat d’aquesta purga radical, ens aclapara la certesa que el sistema no mostra indicis de la seva capacitat d’autoregenerar-se. Tenim un problema, doncs. Un problema greu, d’una urgència clamorosa.