Dimarts, 16/8/2011
561 lectures

Menys ajuntaments

Confesso la meva sorpresa i curiositat per una de les mesures de reducció del dèficit que acaba d’anunciar el govern d’Itàlia: l’agrupació forçosa d’uns 1.970 ajuntaments, els que tenen menys de mil habitants. Ja veurem en què queda tot plegat, ja que la política italiana és realment imprevisible, però el simple enunciat de la mesura crida poderosament l’atenció.

Hi ha un acord general entre els experts i estudiosos de considerar que el minifundisme municipal és una ruïna. ¿Com es poden mantenir tants ajuntaments, com s’ho poden fer poblacions de quatre gats per tirar endavant els seus projectes, com és possible mantenir una estructura amb tants càrrecs electes i tant de personal? Són preguntes sensates, que aconsellarien de seguida una reducció dràstica d’ajuntaments en un país com el nostre, on cada nucli de cases aspira a segregar-se del barri més gran. Per respondre-hi, s’han fet estudis i propostes de tota mena, algunes francament interessants i raonables, però no hi hagut cap govern, del color que sigui, disposat a posar-se mans a la feina.

I és que tots pensem que hi hauria una autèntica revolució. Si a Catalunya s’ordenés l’agrupació forçosa de tots els municipis més petits de 1.000 habitants, la gent en massa sortiria als carrers i la rebel•lió seria infinitament superior a tota la que puguin promoure les dràstiques retallades d’Artur Mas. Més enllà de la tradició i de la política de campanar que ens caracteritza, hi ha sens dubte una altra explicació: a més de ser un organisme de prestació de serveis, l’ajuntament és també un òrgan de representació popular. I ningú no vol renunciar a aquesta representació, tot al contrari: si el govern de la Generalitat ho permetés, el mapa municipal català s’esmicolaria fins a l’infinit.

Altres estats europeus van abordar aquest problema fa molt de temps i se’n van sortir, i avui presenten un esquema municipal assumible. Ara ho llancen els italians, no pas com una proposta, sinó com una agrupació forçosa que s’ha d’executar en un temps relativament breu perquè l’estalvi sigui al més ràpid possible i així es contribueixi a reduir el dèficit immens que els aclapara.

Aquí, doncs, se’n parla, però no es fa. S’hauria de fer, seria lògic i barat, no tindria efectes tan transcendentals sobre la representació dels nostres pobles, però no es fa... Ningú no s’hi atreveix. És el mateix que passa amb les vegueries, les comarques, les províncies, els canvis de límit dels termes municipals. Ens podem empassar coses molt més perjudicials per a la nostra vida personal i familiar, molts sacrificis, moltes renúncies. Però aquesta sí que no.

Tots en som culpables, sens dubte, però aquest capteniment té més a veure amb la irracionalitat més absurda que no pas amb el país madur i sensat, modern i sostenible, que a vegades ens pensem que som. Ens ho hauríem de fer mirar...

Altres articles de Antoni Dalmau i Ribalta

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.