Dilluns, 27/5/2013
730 lectures

Una nova Església?

Fa temps que segueixo amb atenció la trajectòria del bisbe de Solsona, Xavier Novell. I no pas perquè comparteixi en absolut algunes de les seves decisions, sinó perquè veig en aquest home jove i resolut ―per cert, tan gèlid en la qüestió nacional catalana― l’anunci d’un nou concepte del que ha de ser, per a alguns, l’Església catòlica del futur. És el que d’altres anomenen la “nova evangelització”.

Comencem per algunes d’aquestes decisions. Fa cosa d’un any, Novell ja va anunciar que l’activitat de l’escoltisme confessional s’havia d’incardinar en la tasca evangelitzadora del bisbat, de manera que els caps i monitors havien de ser membres actius de la seva parròquia i havien de promoure iniciatives que incloguessin formació dels nois i noies en l’àmbit catequètic i sagramental. En l’anunci hi havia implícita l’amenaça d’exclusió dels locals parroquials d’aquelles unitats que no compartissin una tasca evangelitzadora com aquesta.

Ara mateix, el bisbe ha fet saber una altra decisió polèmica: la seva intenció de tancar la direcció de Càritas a les persones que no siguin practicants. Així, doncs, l’escoltisme i Càritas passen a ser dos instruments rellevants en la nova tasca d’evangelització que s’ha emprès Xavier Novell, que deu veure amb profunda preocupació que aquestes entitats d’Església estiguin penetrades massa sovint de gent tèbia o fins i tot agnòstica...

Suposo que algunes persones deuen veure en aquestes mesures una lògica de coherència absoluta: si són centres confessionals, que siguin actius en l’evangelització de la societat. Però és que abans l’actitud de l’Església havia estat certament tota una altra: si la gent que col·laborava amb les seves entitats albergava valors genèricament “cristians”, no hi feia res que no anessin a missa cada diumenge. La parròquia i el bisbat havien de ser llocs d’acolliment, amb les portes i els braços oberts a la gent de bona fe, més enllà de la seva pràctica religiosa concreta i personal.

És un canvi important, no cal dir-ho. I és impossible no veure-hi una actitud de replegament creixent i de recel envers el món exterior. Sembla que vulgui dir-se que, davant el procés imparable de la secularització, val més ser pocs i segurs, que no pas obrir-se al vent de la intempèrie. En definitiva, i des del meu punt de vista, el bisbe de Solsona no sembla adonar-se que una Església com aquesta cada dia serà més petita, més irrellevant, més purament “pietista”, més aferrada a un dogma intangible, més incapaç de dialogar amb el món i d’escampar-hi la bona nova permanent de l’evangeli. Encara que sigui més confortable i segura per als que s’hi quedin, és clar...

Antoni Dalmau

Altres articles de Antoni Dalmau i Ribalta

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.