Dilluns, 10/12/2012
644 lectures

Pobra educació

Sí, pobra educació, sotmesa sempre als vaivens del ministre de torn, que sospira per passar a la història amb una reforma que sigui recordada com la recepta miraculosa, aquella que ens traurà del fracàs escolar i de les últimes places europees. La cosa s’agreuja quan el ministre té majoria absoluta i està guiat per un designi redemptor, posseïdor de la veritat. És el cas del Partit Popular al govern i és el cas del ministre de torn, l’inefable i famosíssim José Ignacio Wert, l’home que diu de si mateix: «Soy como un toro bravo que se crece con el castigo»...

Per als catalans, primer de tot, l’agressió més brutal que hem rebut en els darrers temps en un terreny tan sensible com la llengua. La maniobra és evident, sense manies: no es tracta de las «providencias más templadas y disimuladas» d’antany, aquelles que perseguien «que se consiga el efecto sin que se note el cuidado». Aquí no hi ha dissimulació: es tracta d’acabar d’una vegada per totes amb la immersió lingüística, de prioritzar la llengua catalana i de dividir la nostra societat, tan preocupada sempre per la seva cohesió.

Així i tot, la garrotada lingüística no ens hauria de distreure de totes les altres mesures del projecte que ara tenim damunt la taula. La supressió de l’assignatura de Ciudadanía, el retorn al protagonisme de l’única religió «veritable», la preeminència i el biaix matusser a favor de l’escola privada, la desviació dels fons públics més a favor de l’escola concertada, etc. etc. Tota la panòplia del marc ideològic reaccionari del PP en evidència.

Pobra educació, sí, perquè el desequilibri és tan gran, el partidisme tan ostensible, que algun dia governarà un partit d’un color diferent i un altre ministre de torn es considerarà en l’obligació de desfer el camí recorregut i tornar a l’esquema que ara s’intenta abolir. Més reformes, més lleis noves, més mesures correctores damunt els conillets d’índies que són els nostres infants.

Més motius, doncs, si és que en calien, per buscar-nos la vida, per fugir de tantes garrotades d’un Estat i un govern que no paren d’afeixugar-nos, per mirar de construir un sistema educatiu més racional. Un sistema que és preocupi realment, no de l’adoctrinament ni el sectarisme, sinó de combatre els mals endèmics de l’ensenyança, que són molts i són molt greus. I que, diguem-ho finalment, necessiten diàleg, prudència, consens, sensibilitat. Tot el contrari d’aquest ministre del nostre malson.

Altres articles de Antoni Dalmau i Ribalta

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.