Dimarts, 13/12/2016
4475 lectures

L'avorriment és mortal?

M'agradaria saber com s'avorreixen, arreu del món. Perquè bé es deuen avorrir, oi? Tendim a considerar aquest sentiment com una una malaltia moderna i occidental, però si bé és cert que està de moda (especialment des de l'arribada de l'Internet), és tan antic com l'anar a peu. A Roma s'avorrien com les ovelles, farts de vi i de cardar, i a l'Edat Mitjana la violència era el millor antídot contra el tedi.

Fa un parell d'anys vaig estar al Marroc unes setmanes, a pagès, i abans de marxar hi pensava molt en si n'aprendria, de coses, sobre el tema. I vaig veure que no érem pas tan diferents. Els nois s'avorrien com a animals, i així que podien anaven a fer servir l'únic ordinador que hi havia amb internet en varis kilòmetres a la rodona. I sabeu quina era la seva afició preferida, a la xarxa? Agregar noies al FB i demanar-los matrimoni, a veure si sonava la flauta i podien fotre el camp del camp (!). El què passa és que buscaven castellano-parlants (ja podien ser de Barcelona o de Mèxic) i l'únic que sabien dir, habitualment, era "Hola. Casate conmigo". La flauta no va sonar, com haureu suposat. A més, resulta que a la zona hi havia força més nois que noies i no es pot festejar abans del matrimoni, així que si bé alguns s'espavilaven per fotre un clau en un forat ben amagats entre turons, d'altres tenien aficions onanístiques eclèctiques que més val no detallar. Per altra banda, les dones no sé gaire què feien per distreure's perquè no compartiem espais "lúdics", però si que sé que els agradaven molt els culebrons televisius. Ja per acabar, vaig confirmar un tòpic bo, això si. La música era un punt de cohesió social important: Quasi bé cada dia es tocava, cantava i ballava, a la tarda o a la nit, i la frontera entre un músic i un no-músic era pràcticament inexistent. 

Aquesta petita radiografia m'ha servit per il·lustrar i posar el fet sobre la taula, però no tinc gaire més bagatge intercultural per extreure'n conclusions i comparar, i per tant només em queda entrar en el terreny de les conjetures. Sovint jugo a imaginar, per exemple, en com s'avorreix una persona esquimal, o un habitant del desert. Si no estan caçant, fent un tè o menjant-se una morsa, què en fan del temps lliure? I és que em sembla que sovint hi ha un tipus de gent que tendim a imaginar-nos les cultures "primitives" a l'estil dels sioux de Bailando con Lobos: espirituals, savis, i meditatius. I probablement s'avorrien igual que nosaltres, i eren bastant més banals que els amics del Kevin Costner.

El que si que crec, però, és que que no els afectava igual. Jo fa anys que a l'avorriment me'l miro de reüll, entre acollonit i perplex, i el visualitzo com un ésser rodanxó i poca-pena, com un ninot de Michelin de segona. Com pot ser que ens faci tanta por? Qualsevol pensaria que mata, la desgana, quan en aquell parell de minuts posteriors a no tenir res a fer ens escalfa l'orella amb profecies horroroses de desastres i malsons. Sembla que haguem promocionat un actor secundari fins a convertir-lo en guionista, o encara millor, en co-director de les nostres vides. Per altra banda, el podriem considerar un gran promotor de la filosofia, de la creació artística, i del sexe lúdic. No ho sé. No sóc pas antropòleg, jo. Però no m'agradaria avorrir-me menys; m'agradaria avorrir-me millor. I saber-me avorrir en companyia, un luxe reservat als autèntics bon vivants. I tu, t'avorreixes?

 

 

1 Comentaris

F

Francesc

Igualada

13 de desembre 2016.14:32h

Respondre

Hi ha un punt d avorriment en que la gent comença a llegir. Ens els meus estius jo havia fet molts solitaris amb cartes de veritat. Amb bastantes trampes , val a dir.

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.