Dimecres, 4/2/2015
1814 lectures

Conflictes territorials

El passat dissabte 13 de desembre, jo i 3 o 4 persones més ens dirigiem a una fàbrica abandonada de Vilanova del Camí per uns assumptes que no vénen al cas, i feia un fred que pelava. Zero graus per ser més exactes. Les plantes eren cobertes de gebrada, i maleíem no haver tingut l' ocurrència 6 mesos abans. El cas és que vam entrar a la fàbrica, i així de bones a primeres ens va causar una forta impressió. Té una enorme "sala central" en la qual qualsevol petit soroll es magnifica i mitjançant l'eco crea una sensació de perill latent bastant impressionant, cosa que recorda una mica la part final de l'escena del franctirador de "La chaqueta metálica".

Tot investigant l'estança durant uns minutets, hi va haver un parell de moments d'alerta que van resultar ser falses alarmes, però finalment vam començar a sentir uns sorolls que ens indicaven, molt probablement, la presència d'algun "ésser viu" en una de les sales adjacents. Ens hi vam acostar amb peus de plom, i efectivament vam veure-hi un senyor ajagut sobre un matalàs, com acabat d'incorporar. El primer instint va ser dissimular, de negar la realitat, si m'apureu. Però vaig pensar que era una decisió còmoda i estúpida, així que vaig decidir acostar-m'hi:

-Hola.

-Hola.

-Com es diu vostè?

-Llorenç.

Ens vam donar la mà.

-Perdoni que el molestem, però és que venim a gravar unes coses i no el voldriem pas amoïnar, potser farem una mica de soroll. Li sap greu?

-No, feu feu. Això no és pas meu, és de tots. Ara me n'aniré i no torno fins al vespre.

El primer que em va passar pel cap va ser, evidenment, una espècie de vergonya benestant, donat el contrast entre la lleugeresa del nostre "divertimento" i la gravetat de la seva situació. Em va fer sentir una mica estúpid. Ara bé, hi va haver un detall, una minúcia, que em va cridar l'atenció especialment. Aquell home semblava tenir molt clar el planning del dia que despuntava. "Tranquils. No torno fins al vespre", com si tingués una rutina molt ben marcada. Jo què sé, el primer que se m'acut és que bé hauria d'anar a buscar menjar, lògicament, però mai havia pensat que fins i tot en el cas extrem de dormir al ras, una rutina potser fos una bona manera de no deixar-se vèncer pel desànim. O bé és encara més senzill: Com més aviat comencis a buscar menjar, abans en trobaràs. O potser resulta que sap perfectament on trobar-ne i cada dia queden uns quants desclassats (?) i es posen a cantar soul a coro al costat d'un bidó en flames, fins que arriba l'hora d'anar a dinar. Hahaha. Omplim tots els buits conceptuals amb fotogrames i arguments de pel.lícula, i això ens fa ser tendrament idiotes. No ho sé. Mai sé com encarar aquests temes. I crec que la majoria de vosaltres tampoc. Aquest món que hem creat és una tragicomèdia espantosament meravellosa, o meravellosament tràgica. 

El que no penso fer és acabar l'article amb alguna moralitat lacrimògena envers aquest home. No hi ha res més trist que fer-se l'afectat al costat de l'estufeta. 

 

Altres articles de Marc Mateu Salat

2 Comentaris

Ò

Òscar

Igualada

6 de febrer 2015.13:16h

Respondre

És ple de personatges que als ulls de la gent resulten invisibles. Gràcies Marc per donar-los vissibilitat.
Joanma: ”hereu” és del verb ser o estar per tant va sense ”h”. no costa res... Llegir més escriure bé, i més quan dones lliçons al personal. Per altra banda ”dons” s’escriu doncs.

J

Joanma

=ada

4 de febrer 2015.12:13h

Respondre

Es colpidor lo del Llorenç. Marc, hereu 3 o 4 persones i tu. Mai et posis al davant, dons diuen que els burros son els que van davant.

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.