TORNAR
PUBLICITAT

Crònica d'una ocupació singular (6): Divendres 9 d'abril. A la caça.

societat
Dimarts, 31 maig 2016. 03:00. Anna Vila Badia
PUBLICITAT

Amb l’empresa desratitzadora havíem quedat a les 9 del matí. La meva imaginació anava a mil per hora, i tot eren suposicions:

En vindran dos, o tres? Aniran amb vestits especials, com els apicultors quan van a recol·lectar la mel? Portaran uns guants especials per a protegir-se de la mossegada de la rata? Es posaran una careta com els espadatxins quan fan esgrima?

Mentre la meva imaginació anava fent castells en l’aire, va sonar el telèfon. Es tractava  del noi que ja era a Igualada intentant aparcar.

A les 9 i 10 minuts trucaven a la porta. En un instant, tot el que jo m’havia imaginat va caure com una torre de naips. El noi, alt i esprimatxat, venia sol, amb una motxilla, un pal i una bossa de plàstic amb tot de trampes i verins a dins.

Breument, li vaig explicar tot el que havíem fet amb la rata durant la setmana, i vaig insistir que la teníem assetjada a la nostra habitació . Abans, però, li volia fer unes quantes preguntes, que el xicot va respondre molt amablement.

-Roseguen els cables elèctrics?

-Quan solen sortir al carrer les rates de claveguera?

-Pot ser que rosegui el matalàs i es posi dins?

-Per quins llocs acostumen a  entrar: vàters, lavabos..?

-Què cal fer amb la roba després, quan s’hagi acabat tot?

-Hi ha possibilitat de contagi d’alguna malaltia?

-Quan faci neteja o vulgui ventilar l’habitació, si obro les finestres a la manera batent, hi ha la possibilitat que també entrin?

-Pot ser que hi hagi puces després?

Després de respondre a tota la bateria de preguntes ell xicot va entrar a l’habitació. Jo vaig insistir:

-La rata és aquí dins segur, m’agradaria que amb l’actuació d’avui quedés resolt el tema.

-No és preocupi, senyora, que ho solucionarem.

Jo sabia que, normalment, si no troben la rata a la primera, el que fan és deixar trampes i verí per tota la casa i, després d’una setmana tornen per acabar la feina. Però jo no podia passar una setmana més amb tot aquell neguit, per això vaig insistir molt que havia de fer els possibles per marxar de casa amb la rata viva o morta.

El noi es va tancar a l’habitació i jo em vaig quedar a fora. Em va semblar que era millor que fes la seva feina sol, sense expectació.

L’espera es feia llarga, no sabia què fer. Era incapaç de posar-me a l’ordinador, escombrar, treure la pols, llegir un llibre o el diari. A casa hi havia també la cuidadora de la Sandra, que va anar seguint el costum de cada dia: planxar, preparar el dinar... Mentrestant la Sandra també seguia la seva rutina: dormia.

De tant en tant sortien uns sorolls de l’habitació. Semblava com un espetec d’un fuet o una descàrrega elèctrica. Després, amb els nervis, em va passar per alt preguntar què era aquell so.

Quan ja feia uns 45 minuts que el noi estava tancat a l’habitació va sortir:

-Jo sé que és aquí a dins, perquè sempre ho noto per l’olor, però no la veig per enlloc. He enretirat els llits, algunes lleixes, he desmuntat els radiadors, el capçal del llit... La veritat és que no sé on es deu haver posat.

-Que hi és, segur –li vaig dir.

-Sí, sí, no ho dubto, però em costa molt de trobar-la.

Vaig demanar d’entrar amb ell altra vegada a l’habitació. El terra estava ple de trampes. Unes trampes que no tenien res a veure amb les que havíem posat nosaltres. Hi havia una capsa baixa rectangular plena amb una mena de gelatina.

-I.... això? –vaig fer jo.

-Si per casualitat passés per sobre s’hi quedaria enganxada.

Vaig tornar a sortir de l’habitació mentre el noi continuava la seva feina.

Em vaig començar a neguitejar per si aquell xicot marxava sense la rata i aplicava el procediment habitual.

El seu telèfon anava sonant de tant en tant. Després vaig saber que era el seu cap que li donava pressa, ja que tenia dues actuacions més aquell matí i s’estava passant de temps. L’empresa compta 45 minuts per actuació.

Quan ja portava dues hores desmuntant mobles, traient els llibres de lloc i movent-ho tot vaig tornar a entrar.

De sobte, em vaig quedar enganxada a la caixa trampa. El caçador caçat. Era ben cert que allò hauria funcionat si la rata hagués passat per allí.

Vaig ajudar al noi a moure les dues llibreries que quedaven per inspeccionar. De cop em vaig asseure a la cadira giratòria de davant l’escriptori del meu marit i vaig obrir l’armariet de la dreta.

-Mira! –vaig dir – aquí hi ha pels de la rata!

El noi em va explicar que ja ho havia inspeccionat abans i que ja els havia vist, però la rata no hi era.

Aleshores  vaig obrir el calaix del mig i vaig veure tot de fluids, grocs i una mica de color carbassa. Vaig comentar:

-I... això?

El noi es va ajupir per veure bé el fons del calaix i tot seguit em va dir:

-És aquí. Ara ja pots sortir de l’habitació.

Finalment l’havíem trobat, ara ja només era qüestió de minuts.

Des de fora de l’habitació només e sentien sorolls, salts, corredisses... Quan havien passat uns 15 minuts el noi va sortir i va dir:

-Ja està, ja la tenim.

La rata l’havia atrapat una de les trampes que li havia posat. Sembla ser que en va posar unes quantes en un racó i la va acorralar fins allà. Una de les trampes la va degollar.

La cuidadora de la Sandra i jo vam entrar a l’habitació. La rata, atrapada encara feia escarafalls i sagnava pel coll. El tenia atrapat a la trampa.

Vaig demanar de poder fer una foto a la rata que ens havia ocupat la casa una setmana.

-Quants anys fa que treballes en aquesta feina? –li vaig preguntar.

-Quatre anys – va respondre el noi mentre jo li feia una foto amb el seu mòbil.

-Et trobes molt sovint amb rates com aquesta, que costin tant de trobar?

-És la tercera vegada. –va respondre molt segur.

Va recollir totes les trampes,va demanar una bossa per posar la rata, mentre trucava al seu cap per comunicar-li que ja havia acabat la feina i va marxar.

No vaig preguntar què en faria de la rata morta. En aquell moment després de dues hores i mitja de feina em semblava una indiscreció.

Segons l’empresa, les llencen en una deixalleria especial per a animals d’aquesta mena.

A la fi podria dormir tranquil·la, però aquella nit encara la passaria al sofà.

 

Continuarà ...

 

Podeu seguir la "Crònica d'una ocupació singular" en els següents enllaços:

- Crònica d'una ocupació singular (1): La rata

- Crònica d'una ocupació singular (2): Dilluns 25 d'abril nit. El pla.

- Crònica d'una ocupació singular (3): Dimarts 26 d'abril. La denúncia.

- Crònica d'una ocupació singular (4): Dimecres 27 d'abril. La veu de l'Ajuntament

- Crònica d'una ocupació singular (5): Dijous 28 d'abril. Necessito un gat 

 

PUBLICITAT

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

Si ho prefereixes pots identificar-te amb Facebook o registrar-te amb el teu correu electrònic.

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.