Aigua: sentència, justícia, oportunitat

No hem començat amb bon peu: l’instància, demanant informació del servei d’aigua, es va presentar el juny del 2014 i fou resposta el desembre del 2015 (dues hores després d’una roda de premsa en que denunciàvem que no hi havia contracte). Com a resposta, en un primer moment, admetre la situació no regular però obviar el repte polític que la situació suposa. Tres mesos després, i amb la sentència del TSJC anul•lant l’adjudicació a dit de la concessió a AGBAR a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, salta la banca (concretament la de CaixaBank -accionista del grup Suez, propietari d’AGBAR-). Es confirma l’evidència: no es pot adjudicar a dit i caldrà decidir quina és la millor opció: convocar concurs de concessió o municipalitzar. La història de Barcelona canvia. Vint anys després de la guerra de l’aigua, contra la inclusió al rebut de diverses taxes, qui lluitava des de les associacions de veïns per no pagar un abús per l’aigua i va fer tremolar ara governa la ciutat. Del carrer a la institució. L’endemà de la sentència l’equip de Colau anuncia l’aposta per la municipalització.

Vista la sentència a Barcelona, Castells anuncia en Ple Municipal que auditarà el servei. Primera victòria. Serà un procés llarg fins a saber quina opció elegim: gestió pública o privada. Al tauler de joc milions d’euros pagats mes a mes pels ciutadans amb el rebut de l’aigua, un servei bàsic del qual tothom n’ha de fer ús, que poden ser gestionats amb afany de lucre o voluntat de servei públic. Comença així una lluita de David contra Goliat. Suez Environment, propietària d’AGBAR -que és l’accionista majoritari a Aigua de Rigat-, el guanyà 417 milions d’euros l’any 2014. L’aigua, essencial per a la vida, és oportuna com a exemple de sobiranies perdudes: regalar la gestió de l’aigua a Suez, cedir la politíca d’habitatge a la banca... Fem memòria del nostres drets: la titularitat del servei d’aigua (i, per tant, la propietat de la xarxa) és pública, concretament, municipal, encara que puguis concessionar la construcció i gestió temporalment. Fer servei (públic) és reivindicar, per tant, cada euro pagat amb els rebuts dels igualadins des de fa tants anys i revisar què ha fet l’empresa amb els diners. Senzillament, fer justícia. I si, caldrà indemnitzar l’empresa, és cert, però no seran els 30M€ que deia el Pont. La indemnització serà menor, n’estic segur, i faríem bé de no dir cap més quantitat fins que tinguem l’auditoria a les mans.

Serà un procés llarg, com deia, que hem d’entendre com una oportunitat. Ens trobem en una situació irregular perquè no tenim contracte de concessió. Primer, no està regular com es gestiona el servei (plec de condicions del concurs). Segon, no està delimitat fins quan ho gestiona l’actual empresa (que ho ha gestionat tota la vida sí, però que per la llei de la lliure competència té exactament els mateixos drets que qualsevol empresa a gestionar-ho). Tercer, i darrer, sense compensació econòmica (cànon concessional) que retribueixi els beneficis a la població. Res a perdre i molt a guanyar. Els ciutadans, per mitjà de l’Ajuntament, podran decidir si gestionar directament el servei (opció pública) o rebre una quantitat econòmica (important) a canvi de cedir la gestió uns anys a una empresa privada (amb concurs, aquesta vegada sí). Una oportunitat per veure qui ha guanyat què gestionant un servei públic. Una oportunitat per debatre quin model de ciutat i de país volem (gestió privada? gestió pública?. Una oportunitat per reivindicar que les urnes instal•lades el 9N serveixin per decidir-ho tot.