"Aquesta vida". Paraules de comiat de Francesc Abad a Josep Miserachs

"Aquesta vida, tal com l'has viscut fins ara, hauràs de viure-la encara una altra vegada i moltes més, sense que hi visquis res de nou. Cada dolor, cada plaer, cada pensament, cada alè, cada moment petit o gran d'aquest viatge et retornarà sempre en la mateixa seqüència i successió. La nostra existència és un rellotge de sorra que gira eternament. I quan l'instant perdut perduri per sempre, tot es repetirà sense fi i tot haurà passat perquè així ho haurem volgut. Una vida intensa sense por t'obrirà les portes a l'Etern Retorn"

Són paraules que manllevo d'un compositor, d'un músic, del disc "L'etern retorn". Són paraules de Quim Benavent, un amic, un amic del Josep, un amic de la família que avui no ha pogut ser aquí com hauria volgut.

L'eternitat és ser-hi sempre.

La fe és anar-hi sempre.

Ser-hi sempre i anar-hi sempre. Poques persones ho poden dir. De poques persones ho podem dir. Del sr. Josep Miserachs i Codina, del Josep, sí.

La vida del Josep resumeix molt el que és aquest país, el que som. Ens expliquem a través del testimoni de vides com la del Josep.

Neix el 1935. Una infantesa de guerra i de postguerra. La repressió atroç. Dolor, mort, exili, presó.

Ens ha deixat una vespra de Nadal, del 2017. 82 anys després, el país torna a ser hostatge de la violència, l'exili i la presó dels seus dirigents. La repressió.

Però no és derrota. És lluita.

És el ser-hi sempre, és l'anar-hi sempre, és el compromís de tots els que com en Josep, en la negra nit, van lluitar per obrir camins a l'esperança. Uns camins pels que ara nosaltres hem transitat fins arribar, novament, a les portes de la llibertat. Una llibertat que se'ns nega des de fa més de 300 anys, però a la que no hi renunciem. A la que hi anem, hi anem, hi anem.

El Josep va viure per salvar-nos els mots. La cultura. La voluntat de ser. Aquest esperit indomable de la llibertat. Un compromís anònim i generós, que és el que ha conformat cadascuna de les baules d'aquesta cadena de compromisos que avui ens permet ser aquí i aspirar a tot, voler-ho tot, ser-hi per a tot.

La Pàtria, que vivia, que es feia present en tantes coses, en tants gestos, en tants compromisos, en tan ser-hi. Òmnium, Cavall Fort, Tretzevents, la Unió de Carrasco i Formiguera, la fundació de CDC, de la Unió Excursionista, del CAU...

Ser-hi sempre. I anar-hi sempre.

La Guàrdia Civil darrere del Josep per una publicació subversiva per a infants, Cavall Fort. No hauria canviat res, quan els veiem ara perseguint un programa infantil de TV o els mestres a les nostres escoles perquè han ensenyat un mapa del domini lingüístic de la llengua catalana.

Compromís. I fe. Aquesta fe que és també un compromís que renovem cada dia, cada Nadal, cada eucaristia, en el Crist i en la seva Paraula. Fundació Sant Crist d'Igualada. Sant Francesc d'Assís. Grup d'Ajuda als Caputxins d'Igualada. Montserrat.

Montserrat. Aquesta presència eterna a les nostres vides i a la nostra ànima. Els cingles, com la punta d'un compàs sobre la Pàtria. I aquesta espiritualitat tan lligada a la terra, que s'eleva com un cant i guareix i dona força a les nostres ànimes.

Som en allò que creiem i en allò que compartim. I tot això pren forma i testimoni en l'amor a la  família. La dona, la Maria Àngels, els fills Xavier i Jordi, els nets i família tota. També en el dolor de veure marxar un fill, el primogènit, l'estimat i enyorat Josep.

Ser mirall d'amor amb els teus i mà estesa amb els altres. Aquells que arriben un dia a casa teva i es troben acollits per un somriure i una abraçada.

"Què diu el Francesc?" preguntaves al Xavi.

El Francesc diu que t'estimem, Josep. I que segueixis vetllant, com sempre, per la teva família, per tots nosaltres, per la nostra fe, per la nostra Pàtria.