Massa aviat i fins sempre, Lorena

Hi ha malsons que te'ls trobes mentre el dia és ben viu. Hem mirat de dormir i cada cop que obríem els ulls ens n'adonàvem que no hi ha malsons. Que hi ha una nova realitat que no ens agrada i ens l'haurem d'empassar per sempre. Les llàgrimes que ens haurem d'empassar per sempre. El buit que ens deixes, que queda per sempre. La càrrega i el dolor pel que deuen estar passar els teus pares, que és inimaginable, i que voldríem compartir. Dues persones que han lluitat tota la seva vida, que t'adoraven i als que una veu freda els va explicar que ja no hi eres. Però, per sobre d'això, el més injust i el més horrorós és el que ja no podràs viure. Perquè et quedaven moltes coses per fer. Perquè feies molt. I el que feies, com a dona, com a treballadora i com a persona, ho feies molt bé.

Ja no era habitual que estessis a Igualada, però quan hi eres, tot quedava impregnat amb el teu nervi. Quina energia! Eres infatigable als nostres ulls i sempre tenies pressa. Ens havíem de veure ara i aquí. I algunes vegades era molt difícil. Hi havia pressa, potser perquè sabies d'alguna manera que a la vida no hi haurà temps per avorrir-se i se n'havia d'explotar i aprofitar cada moment. Una vida frenètica, al despatx o a les sales de ball, al davant d'algun taulell d'un joc que en un primer moment només coneixes tu. Després, la passió amb la que feies les coses s'encomanava. Per ballar folk -l'agenda cultural de Catalunya i Occitània semblava feta expressament per a tu- et desplaçaves on fos. El món s'havia fet petit i al teu cap hi havia mil maneres de recórrer el mapa. I al racó del mapa on qualsevol de nosaltres hauria dit "això és enlloc", sabies que s'hi feia la cosa més divertida del món. Tot era susceptible per riure una bona estona, per cargolar cada anècdota i somriure, com una mítica sèrie americana sobre sis amics on cada capítol tenia concomitàncies amb la nostra vida. Deixaves empremta, a cada viatge, a cada lloc pel que passaves. L'empatia s'encomanava. A vegades adoptaves l'accent de la persona amb la que parlaves. I aleshores sorgia la dualitat: a la feina, la persona més inquieta i riallera era una treballadora implacable, severa. Però és que ho havies de ser, perquè la matèria de la teva feina eren els col·lectius més vulnerables. Dura com un diamant, quan fora d'allà eres una princesa.

El que va passar aquest dissabte és brusc. Quan marxa algú amb només 41 anys deixa una cosa que és com un cràter i que si no et provoca llàgrimes et deixa pitjor, amb una cara de lluç que no saps com canviar. Com de difícil és dir alguna cosa que valgui la pena. Trobar maneres de fer més suau aquest moment i els que queden. Pensar sense un nus a la gola perquè l'atzar o el que sigui t'ha fet aquesta mala jugada. A tu, als teus pares. No hi ha cap manera de fer-ho més suau. És un pou, molt fosc. Però això, aquesta calamitat per la qual no hi ha cap adjectiu, no vol dir que el que representes, el que has fet, desaparegui. En aquesta vida vas fer molt, vas acompanyar molta gent, vas donar molt, en tots els moments hi havia Amor en cada una de les teves accions i pensaments. No és veritat que no quedi res, perquè queden aquests fils invisibles que es diuen records i que encara que no sigui tangibles, són fets de la cosa més bonica de l'existència. Una abraçada. Marietes i bolets. Gràcies per tot.