Pere Dalmases i Castellví. Un Homenot igualadí.

Escriure sobre un company i amic de tota la vida, quan fa poques hores que ens ha deixat per sempre, és molt difícil, i més quan ha estat un amic des de la infància.

Així i tot, en Pere, que era un personatge prou important en la vida igualadina, permet fer un resum prou exhaustiu de qui era l'estimat amic, per qui encara desconegui la seva trajectòria i la seva personalitat.

Per alguns, era un personatge introvertit i sorrut (pels qui el coneixien superficialment). Pels qui l'havien tractat com a company de treball o havien mantingut relacions professionals amb ell (era Enginyer elèctric i havia estat Cap de manteniment de l'empresa Escorpion), sabien que era una persona de grans capacitats, de tracte fàcil, molt intel·ligent i honest de cap a peus.

Pels qui el vam tractar tota la vida com a company i amic, sabíem (i a vegades patíem) del seu gran sentit de l'humor. Un humor irònic, sorneguer, murri i intel·ligent. Sempre però, mantenint el respecte i les formes d'un "gentleman".

Ha deixat dues filles i una munió de nets que estimava amb bogeria, que junt amb la seva excompanya i amiga van forjar una gran família.

Ens coneixíem d'ençà que érem uns marrecs jugant a la Placeta del Rei amb tota la quitxalla del veïnat i posteriorment anant junts a l'Escola dels Maristes, on també anaven la gran majoria dels companys de joc.

Ens tornàrem a retrobar, anant junts al Cau. Ell hi va entrar d'infant als "Llobatons", jo hi vaig entrar més tard, ja que vaig estar tres anys intern a una escola també Marista a Guissox

Era una persona de profundes conviccions i de moltes aficions. Aficions, que per cert, eren incompressibles per la majoria dels mortals. Recordo una de les primeres que va tenir de molt jove, que era: Mantenir un Arxiu de tots els moviments diplomàtics de l'Estat Espanyol.

Si de jove hagués pogut estudiar la carrera de Diplomàtic, segur que ho haguera intentat. Però fer aquesta carrera era prohibitiu pel 99,9% dels joves catalans. Per tant es va haver de conformar a tenir-ho com una afició més.

Algú pot pensar: com ho feia??? Doncs "senzill". Al diari "La Vanguardia" d'aquell temps, cada cap de setmana hi havia una ressenya a peu de les últimes pàgines, de tots els moviments del Cos Diplomàtic espanyol. Nomenaments de nous ambaixadors, destitucions, canvis de destí. Igualment es notificaven els canvis, nomenaments i destitucions del Cos Consular.

En Pere quan hi havia un nomenament obria una fitxa amb totes les dades conegudes del personatge. Si el canviaven de destí, l'ubicava en el seu arxiu al lloc que corresponia. Si el destituïen, l'ubicava en el lloc que tenia destinat a la reserva.

Per tant mantenia un Arxiu del Cos diplomàtic sempre al dia. Algú podria pensar; que en treia del seu "Hobby"? Doncs primerament un coneixement profund de la geografia política mundial. Dels Estats existents, les seves capitals i de les ciutats més importants d'aquests països.

En Pere sabia de memòria totes les capitals dels Estats del món (sempre havia tingut una memòria prodigiosa) fins i tot els més recòndits i desconeguts per la gran majoria de ciutadans. Això el convertia en un expert de primer nivell en geografia política mundial. Quan ens volia fer caure en ridícul, ens preguntava la capital d'un país que mai havíem sentit a parlar. Aleshores feia aquell somriure sorneguer que tant ens emprenyava. Però, alhora, havíem après el nom d'una capital d'un país desconegut.

Tenia, també, una col·lecció impressionant de postals d'arreu del món, naturalment també, perfectament arxivades.

Una altra afició que va mantenir fins a l'últim minut de la seva vida, va ser: la creació d'un impressionant arxiu sobre tots els Cementiris de Catalunya. Un treball de més de quinze anys que va realitzar juntament amb altres companys que el van ajudar en tota la complicada logística que requeria:

Investigació sobre ubicacions reals i possibles. Viatges de recerca per tot Catalunya. Aprofundir en la història i l'arqueologia...

Tenia més de 4.000 fitxes obertes de tots els Cementiris del país. Hem de comptar que a Catalunya hi ha 947 municipis, comptant que algunes de les grans capitals tenen més d'un cementiri, en podríem arribar a comptar quelcom més d'un miler. D'on en va treure més de 4.000?? Aquesta és la incògnita interessant: Doncs d'una recerca arqueològica i historiogràfica del país. Tots sabem de l'existència de necrologia romànica, ibera, grega... Doncs fer una recerca d'aquest tipus segur que és apassionant, i en Pere sort en va haver de trobar aquest motiu de vida després de la seva jubilació.

Es va divertir molt, va conèixer de cap a peus tota Catalunya. Preparava les sortides amb una meticulositat extraordinària. Sortir de bon matí, esmorzar pel camí, trobar el lloc desitjat, obrir la corresponent fitxa amb tots els detalls interessants (tipus de construcció i any de la construcció, personatges interessants enterrats i la seva historiografia, estat de conservació...) tot documentat amb les fotografies pertinents.

En Pere va gaudir molt fent-lo. Tant que fins i tot fent gala del seu humor, va fer imprimir unes targetes per a ell i els seus acompanyants, on al costat del nom hi havia la fotografia d'un xiprer i a sota del nom escrit, constava com a Recercador de cementiris. Per cert, una targeta que impressionava a qui li donaven.

També li va permetre conèixer totes les carreteres, camins i senders del país. Podies preguntar-li pel poble menys assequible i més desconegut i et deia amb tota seguretat com arribar-hi i les combinacions que havies de fer. Estic convençut que a Catalunya molt poques persones tenen els coneixements que ell tenia de la geografia del país.

Tot aquest immens treball que ha quedat, hauria de poder ser imprès com un treball científic de primer ordre. Seria una llàstima que es perdés en l'oblit. Ara serà responsabilitat dels companys de treball i dels familiars més directes, fer-ne possible la seva divulgació i publicació.

Com he dit abans, d'en Pere Dalmases i Castellví es podria escriure un llibre interessantíssim de la seva vida. Amb ell havia viatjat per tot Europa, junt amb dos companys més. Havíem fet també, un munt de travesses a peu per tot el Pirineu. Havíem pujat als cims més alts i havent passat totes les aventures possibles sent escoltes. Estimant la natura, respectant-la i gaudint-la. Nits de bivac, de refugi... amb sol, vent, amb pluja o neu, sempre, però amb aquella il·lusió de saber com n'érem de privilegiats pel que fèiem i les situacions en què ens trobàvem.

També havíem pogut fer el que podríem dir "el viatge de la nostra vida", que al costat de dos amics més vam realitzar l'any setanta-tres a la llunyana (aleshores) Índia. Naturalment com sempre, amb motxilla i xiruques. Va ser un viatge espectacular, ple d'aventures i molt enriquidor. Ens el va planificar l'enyorat igualadí que feia molts anys que vivia com a jesuïta a l'Índia, el Pare Cortadellas. Amb ell vam obrir els ulls a unes realitats que desconeixíem i que ens van captivar profundament.

Jo crec que aquell viatge també ens va marcar a tots, per entendre millor, com som les persones, les influències de l'entorn i de les seves creences com a comunitat. Viatjar sempre t'obre mires i t'ajuda a veure els problemes socials amb més profunditat i més objectivitat. Sense tòpics ni simplicitats, el món és més real.

Amic Pere, descansa en pau. Ens has deixat un buit en les nostres vides. Espero que ens retrobem en el més enllà, si és que existeix.